diumenge, de novembre 09, 2008

Enrique Hikikomori vs. Enrique Vila-Matas

Tot i amb retard, amb dos nens ja se sap, m'agradaria explicar la meva experiència de conèixer un personatge com és Enrique Vila-Matas.

I és que el primer que sorprèn d'aquest enfant terrible de la narrativa hispànica és la seva aparença física. Esperes algú jove, amb aquella folra de cabells, mirada entramaliada i reptadora i et trobes un senyor aburgesat, amb una considerable panxa i una notable manca de cabells, i que et mira amb tanta por i respecte com tu el mires amb ell.

Comença la presentació del seu nou llibre Dietario Voluble , el qual previament havia comprat i m'havia signat al no haver tanta gent, volent llegir un afegit. Es tracta d'una nota manuscrita de la presentació del llibre que es va fer en una biblioteca del Bronx, no ha llegit res més que això i para. Llavors comenta que només hi havia tres persones, un mexicà, un portorriqueny i un negre i a més tots obligats perquè era un acte subvencionat. Torna a començar i al mateix punt torna a parar i ens explica que li feia il·lusió anar al Bronx ja que, tot i viure a NY, sempre havia sentit a parlar molt. Vet aquí com Vila-Matas ja no és l'home gran i temorós que m'he trobat jo a l'entrada del recinte, ara és el personatge.

Parla de la seva relació amb BCN, que queda perfectament reflectida al seu nou llibre i l'amaneix amb un parell d'anecdotes (per qüestions del diari ha de fer veure que estar visquen encara a NY tot i haver tornat a BCN però segons ell la millor venjança contra aquesta ciutat es fer-li creure que no hi viu). Parla dels hikikomori, aquells adolescents que viuen tancats a la seva habitació al Japó sense més connexió a l'exterior que el seu ordinador. Explica que ell, de vegades, se sent així i que de vegades quan surt al carrer i es troba en situacions surrealistes, d'aquestes que tothom pot viure, no sap ben bé si es que el persegueix algun personatge seu.

Sobre el títol del llibre diu que va ser cosa de l'editor del diari El País edició catalana. A ell li agrada ja que considera que plasma el que feia Pla narrant totes aquelles petites coses però ell li ha afegit el voluble, perquè, com ens ha mostrat al començament, una petitat anecdota està plena de matisos i pot canviar fins allunyar-se moltíssim de la realitat. Diu que fora d'aquí, el títol costa d'entendre ja que, per exemple, a Mèxic es pensaven que havia fet un llibre d'autoajuda per aprimar-se i a la resta d'Espanya no entenen la diferència entre dietari i diari.

La gent li demana que recomani escriptors i ell diu que al llibre hi ha moltes referències de les quals ell nomena Alejandor Zambra (Bonsai) i que en general li agrada la literatura sudamericana ja que es més imaginativa que la narrativa espanyola actual que és molt previsible, la gent li pregunta per la seva opinió de Bolaño al que respon que tenien el mateix criteri literari i que era una persona sorprenent ja que li encantava sempre portar-te la contraria en alguna cosa només per tenir tema de conversa. Sobre si un dia faria un llibre amb referències musicals enlloc de literaries, respon que els seus llibres estan plens de música, aquest últim s'inicia amb una menció a las Ronettes i fins i tot ha escrit algun llibre seguint una única cançó perquè de vegades, diu, això li transmet la mateixa sensació d'unitat que la banda sonora d'una pel·lícula i l'ajuda a donar conjunt al que escriu. Per últim, a part de felicitacions, al ser demanat pels seus personatges ell comença a explicar tot d'anecdotes on la gent comença a veure quan fina és la línia entre el personatge i l'home.

divendres, de novembre 07, 2008

Vila-Matas a Girona

No sé si algú arribarà a temps però Vila-Matas presenta avui el seu últim llibre a la Llibreteria (c/Migdia davant parc de les Casernes) a les 20 hores.

Em sembla que avui em salto el Club de Lectura.

dimecres, d’octubre 29, 2008

Regal inesperat

El dia 27 en Jofre va fer 2 anys. Un dia abans ens varem reunir tota la família i menjarem pastís de l'avia a la vegada que celebravem l'aniversari de tots els nascuts l'octubre.

En Jofre estava molt feliç ja que un dels seus regals era la tan ansiada moto. El que no s'esperava el que el mateix dia 27, els pares li fessin un regal inesperat, un germanet, en Berenguer. D'en Berenguer no poden sortir fotos ja que fins que no finalitzin tots els tràmits de l'adopció està en acollida i la tutela li correspon a la Generalitat però us puc assegurar que és un nadó preciós i que en Jofre està ben encantat. Cada nit abans d'anar a dormir s'asegura que la moto està ben aparcada i que en Berenguer està al seu llitet. Només llavors se'n va al llit.

divendres, d’octubre 17, 2008

Ballant sota la pluja



Tan difícil era fer que s'estés quiet per fer-li una foto com ensenyar-li a fer anar un paraigües i per tant vaig optar per fotografiar la única cosa que va romandre quieta durant una bona estona.

divendres, de setembre 26, 2008

La sacsejada del capitalisme

M'aixeco i llegeixo els diaris en versió electrònica; d'una banda segons el Banc d'Espanya tota la culpa de la crisi la tenim els treballadors i les nostres inflexives peticions de salaris cada cops més alts. D'altra, augmenta el nombre de treballadors descontents amb el seu sou i el seu horari ja que no els permet conciliar la vida laboral i familiar.

Aquí, pel que sembla ser hi ha dos coses que la gent ha oblidat, la primera és el principi de Peter. Segons aquest principi tothom ascendeix a la vida fins arribar al seu màxim grau d'incompetència. Si traduïm això en sous i empresa, tenim que hi ha molts alts càrrecs que, al no saber que fer amb ells, els possen a fer feines ridícules cobrant sous estratosferics. El principi de Peter defineix aquest fenòmen com a "arabesco lateral" i jo que he treballat en una multinacional ho he vist possat en pràctica diverses vegades.

La segona cosa que manca a aquest país és producció. Es fan moltes hores de feina però es produeix poc. Tinc ja una dilatada vida professional i he après que si vols caure bé al cap només t'has de preocupar d'arribar cinc minuts abans que ell i marxar cinc minuts després. Apart d'això a moltes fàbriques, que acostumen a ser PYMES, es prefereixen reinvertir els beneficis en convertir els seus propietaris en nous rics en lloc de modernitzar-les i fer-les més fortes. En conseqüència, a la primera sotregada cauen totes per manca de liquidesa i resposta a la producció.

I el principi de Peters aplicat a la producció? Bé, no l'oblidava. Una de les primeres coses que ensenya aquest principi és que no sempre el millor mecànic és el més capacitat per fer de cap dels mecànics i és clar, això quan has d'organitzar un equip i produir es nota.

Si voleu un consell cordeu-vos el cinturó i feu-vos un hortet al balcó ja que venen temps molt magres.

divendres, d’agost 29, 2008

Friday I'm in love

Avui m'aixeco amb cremor d'estomac i molta son. La festa d'ahir, tot i no abusar de res, ha tingut les seves conseqüències (entre d'altres el nen enfebrat).

Camamilla i dejú composen el meu esmorçar. La son tanca els meus ulls i la jornada es preveu llarga fins que passades un parell d'hores s'escolta un cert rebombori a l'oficina interior.

El xurrero ha tornat a parar al mercat i ens fa arribar un present !!! I només de sentir l'aroma em sento millor....



dijous, d’agost 14, 2008

MAN HAS TO GO BACK TO THE CROSSROADS

No em possaré a cantar ara una cançó com si fos James Brown (ja ens amenaça pluja i jo amb el pati ple de sacs de morter) sinó que m'he decidit i he tornat a escriure.

La veritat es que m'ha costat un mes treure un text mig decent però només ha calgut descansar, trobar un llibre que em fes retrobar el plaer de la lectura i que la vida continua i per tant hem de tornar a la cruilla i continuar el nostre viatge....

dimecres, d’agost 13, 2008

Avui no es presten llibres, demà si

A aquesta conclusió he arribat i aquest cartell em veig obligat a penjar a casa meva. Qui vulgui un llibre que vagi a la biblioteca!!!!

Ja és indignant que m'hagin desaparegut llibres que m'encanten com "El dia dels Trífids", "El embrujo de Shanghai", "El perfum" a d'altres que no recordo el títol però si que els tenia i he reclamat al seu dia a qui els vaig deixat i ho han negat per activa i per pasiva.

Per culpa de deixar llibres m'he que quedat sense llegir "L'enigma Poe" després d'haver-me gastat els meus diners i dos anys després no trobo qui se l'ha endut de casa...

I per rematar la feina ahir va venir el meu cunyat i m'acusa de tenir molta cara ja que jo tenia dos llibres seus i jo me'ls havia quedat heredats del seu germà de quan va marxar a Hong Kong. Doncs que hagués mirat en les caixes igual que jo!!!

PD: I el mateix pel DVD. Qui s'ha emportat el meu DVD de "El Pacto de los lobos" ???

dimarts, d’agost 05, 2008

Dimarts, 15 de febrer de 1831

"L'odi no li fa mal a ningú: és el menyspreu el que fa caure a l'home"

Goethe , extret de J.P. Eckermann "Converses amb Goethe"

divendres, d’agost 01, 2008

Tancat per vacances....

Fa dies que ho intento però no hi ha manera... Escric tres línees i el meu cap queda en blanc. Penso, penso i repenso però no trobo la inspiració. Ha marxat de vacances la malparida????

Tinc Bdllibre abandonat .... però és per voluntat aliena. Una voluntat que m'impedeix escriure més enllà del títol i quatre paraules. Res m'inspira, res em motiva, la situació em desespera, m'angoixa...

Penso, penso, penso... però als cinc minuts totes les bones idees s'han fos com si fossin fetes de gel i la calor les desfés...

divendres, de juliol 25, 2008

Una col·lecció imparcial???

Navegava cercant informació per la futura publicació per part d'Altaya, Enciclopedia Catalana i Grup 62 de tota una sèrie de obres de la biblioteca Bernat Mestre quan he trobat aquesta "interesant" colecció.

Per la selecció de escriptors, començant pel polèmic Pio Mora m'ha fet donar una ullada a la composició dels títols:
Entrega 1
- Libro 1: Los mitos de la guerra civil, de Pío Moa
Entrega 2
- Libro 2: Diarios de guerra, de Manuel Azaña
Entrega 3
- Libro 3: Falacias de la guerra civil, de Carlos Blanco Escolá
Entrega 4
- Libro 4: Víctimas de la guerra civil, de Santos Juliá (Coordinador), Julián Casanova, Josep Maria Solé i Sabaté, Joan Villarroya y Francisco Moreno
Entrega 5
- Libro 5: Los crímenes de la Guerra Civil y otras polémicas, de Pío Moa
Entrega 6
- Libro 6: Franco (I), de Luis Suárez
Entrega 7
- Libro 7: Franco (II), de Luis Suárez
Entrega 8
- Libro 8: Vicente Rojo, el general que humilló a Franco, de Carlos Blanco Escolá
Entrega 9
- Libro 9: La guerra civil española, de Pierre Vilar
Entrega 10
- Libro 10: Recuérdalo tú, y recuérdalo a otros, de Ronald Fraser
Entrega 11
- Libro 11: Maquis. Historia de la guerrillla antifranquista, de Secundino Serrano
Entrega 12
- Libro 12: General Mola. El ególatra que provocó la guerra civil, de Carlos Blanco Escolá
Entrega 13
- Libro 13: Mis conversaciones privadas con Franco (I), del Teniente General Francisco Franco Salgado-Araujo
Entrega 14
- Libro 14: De la calle al frente, de Julián Casanova
Entrega 15
- Libro 15: Mis conversaciones privadas con Franco (II), de Teniente General Francisco Franco Salgado-Araujo
Entrega 16
- Libro 16: Tiempos de hambre, de Isaías Lafuente
Entrega 17
- Libro 17: La vida cotidiana durante la Guerra Civil: La España nacional, de Rafael Abella
Entrega 18
- Libro 18: La vida cotidiana durante la Guerra Civil: La España republicana, de Rafael Abella
Entrega 19
- Libro 19: Queridos camaradas. La Internacional Comunista y España (1919-1939), de Antonio Elorza y Marta Bizcarrondo
Entrega 20
- Libro 20: La Unión Soviética y la Guerra Civil Española, de Daniel Kowalsky
Entrega 21
- Libro 21: ¡Alerta los pueblos! (General Vicente Rojo
Entrega 22
- Libro 22: Testimonio de dos guerras, de Tagueña Lacorte
Entrega 23
- Libro 23: El colapso de la República. Los orígenes de la Guerra Civil, de Stanley G. Payne
Entrega 24
- Libro 24: Madrid en guerra. Crónica de la batalla de Madrid, de Josep Maria Figueres
Entrega 25
- Libro 25: José Antonio Primo de Rivera, de Gil Pecharromán
Entrega 26
- Libro 26: Milán Astray. Legionario, de Luis E. Togores
Entrega 27
- Libro 27: La resistencia armada contra Franco, de Moreno Gómez
Entrega 28
- Libro 28: El final de la guerra, de Luis Romero
Entrega 29
- Libro 29: La columna de la muerte. El avance del ejército franquista de Sevilla a Badajoz, de Francisco Espinosa
Entrega 30
- Libro 30: La Legión Cóndor en la Guerra Civil, de Raúl Arias Ramos
Entrega 31
- Libro 31: Emperadores del Mediterráneo (Franco, Mussolini y la guerra civil española), de Morten Heiberg
Entrega 32
- Libro 32: Juan Negrín. La República en guerra, de Ricardo Miralles
Entrega 33
- Libro 33: Ya sabes mi paradero. La guerra civil a través de las cartas de los que la vivieron, de Javier Cervera Gil
Entrega 34
- Libro 34: Una inmensa prisión, de C. Molinero, M. Sala y J. Sobrequés
Entrega 35
- Libro 35: Las brigadas internacionales de la Guerra Civil Española, de Andreu Castells
Entrega 36
- Libro 36: Franquismo. El juicio de la historia, de Juan Pablo Fusi, Santos Juliá, Edward Malefakis, Stanley G. Payne (Coordinador: José Luis García Delgado)

Mirant les descripcions dels llibres he trobat la col·leció una mica partidista tot i que qualsevol bona colecció que parli de la Guerra Civil tindria que, almenys, tenir una obre del més reputat expert en ella, Paul Preston, figura que trobo a faltar en la llista de autors.

Però es clar, potser així venen més.

dijous, de juliol 17, 2008

El nombre de rics augmenta (i els mileuristes també)

Ja superem el 42%!!!!

I dic superem perquè finalment m'han pujat el sou i arribo a mileurista (i després diuen que a les administracions públiques es cobren grans sous...).

Però com sempre en aquest país continua augmentant el nombre de millionaris i, per més inri, es demana moderació salarial que com sempre afectarà als de sempre.

Tot i que l'administració pública congeli el sous dels alts càrrecs, no hem d'oblidar que és a les empreses on es talla el bacallà. I allà la despesa no està en el sou del petit treballador sinó en el dels grans executius.

Que cobren els grans executius de les empreses que cotitzen al IBEX ??? Quan li paga Telefònica a Zaplana ??? I Vueling a Piqué ??? Que han fet les constructores amb els beneficis de tots aquests anys ???

Com sempre farem de putes, no cobraren i a sobre possarem el llit...

divendres, de juliol 11, 2008

Passo del iPhone

La gent sembla idiota. Tots a la carrera darrera d'un telèfon mòvil ple de funcionalitats de les quals no faran servir ni el 10% d'aquí 3 mesos i tot per pura moda.

Vaig estar veient el que té un amic meu (de l'anterior fornada). Reconec que és molt maco, molt fàcil d'utilitzar i a la vegada molt inútil.

La majoria de les seves funcions poden ser superades i millorades per un bon reproductor MP4 que a més són actualitzables.

No m'agrada que no utilitzi software lliure, que no se li pugui canviar la bateria, que no suporti pdf, que no reprodueixi flac, que no estigui en català...

Estic segur que algun dia el telèfons movil tindran totes aquestes funcionalitats (possiblement abans del que ens pensem) però fins llavors potser ens caldria meditar que es el que realment necessitem i el que les companyies ens mostren com a modes per tal d'incentivar el nostre consumisme voraç.

dimecres, de juliol 09, 2008

La crisi dels prèssecs

Suposo que deu ser per egocentrisme, però es que per molt que ho sapiga sempre paguen justos per pecadors i d'altres reben les conseqüències del meu tancament.

Per primera vegada he rebut les notes finals i no he estat satisfet. Ja són masses els sacrificis que faig per aconseguir-les i això esgota.

L'últim ha estat la pèrdua de la meva collita de prèssecs. Han quedat secs i morts penjats d'unes fulles esgrogueides. Castigat pel sol i la set. Penjat en un arbre malat per tota mena de depredadors.

No m'hauria costat més de vint minuts a la setmana fer-li una ullada i regar-lo. Possar-li insecticide contra els insectes que el rossegaven i hauria evitat la massacre.

Els mateixos minuts que potser tindria que dedicar als meus amics que ja no em truquen ja que es pensen que visc en un món paral·lel, la meva família que de vegades es pensa que sóc autista. Els mateixos minuts que tinc que dedicar ara per abandonar-ho tot i reconstruir el meu món des de zero sinó vull que s'enfonsi totalment.

De moment he començat per dedicar més temps a la meva família i a la meva llar i espero que em disculpeu si això suposa menys escrits aquí o a BdeLlibre o menys visites als vostres blogs.

divendres, de juny 13, 2008

Periode de vacunacions

Aquesta setmana finalitzava el periode de matriculació a les escoles.

Això ens ha fet recordar una trucada que van rebre d'un senyor rumanès que molt educadament demanava per contactar amb el tècnic d'educació ja que tenia un problema urgent amb el seu fill. Al no estar li varem preguntar de què es tractava i ens va contestar molt clarament que tenia que vacunar al seu fill ja que tenia 4 anys i s'acabava d'enterar que aquí era obligatori però a Romania no ho era fins als 5 anys.

Temerosos per la salut del nen el van derivar al CAP. Passada una estona ens va tornar a trucar, més nerviós i fins i tot irritat. Al CAP no l'havíem volgut atendre.

Li varem agafar les dades i varem trucar nosaltres al CAP per esbrinar que pasava ja que trobavem aquest fet vergonyós. Desatendre una pobre criatura!!!

La administrativa que ens va agafar el telèfon el va recordar de seguida: "Un Sr. romanès? I tant que no l'hem volgut atendre!!! El que vol es matricular el seu fill a l'escola ja que s'acaba d'enterar que aquí és obligatori a partir dels 3 anys."

Naturalment li varem passar les dades al tècnic d'educació que el va trucar al dia següent i després ens deia: "Que malament entenia a aquest. Venia a matricular al seu fill i només deia que el volia vacunar".

Que ens havia d'explicar!!!

divendres, de maig 23, 2008

Johnny Cash el Terminator

Mai he estat un fan del "country" però quan apareix un home com Johnny Cash no pots fer més que seure i escoltar-lo ja que sempre té cops amagats i ahir m'ho va tornar a fer.

Quan els germans Wachowsky van fer aquella gran escena de Matrix on entra carregat d'armes al control i comença a sonar la música de Propellerheads van crear estil i, per dolenta que hagi estat la sèrie, el que hagi dirigit l'últim episodi de Terminator The Sarah Connor Chronnicles ha fet quelcom així.

Cap al final de l'últim episodi de la primera temporada, hi ha el típic edifici americà de lloguer d'apartaments amb piscina on el FBI va a detenir el Terminator com a sospitós d'assassinat. Llavors comença a sonar una enganxosa cançó "country" i en un moment donat la imatge es centra en la piscina on comencen a caure cossos d'agents del FBI. Poc a poc l'acció es va desenvolupant mentres s'acaba l'episodi i va sonant la cançó fins al final. Autenticament genial.

Quan el vaig acabar de veure la meva pregunta va ser, ¿però quina canço és aquesta?. I pel que vaig veure per internet havia generat molta expectació ja que es tracta d'un tema que havia quedat inedit fins el 2002 de Johnny Cash. I es que aquest home no deixarà de sorprendre'm mai.

De moment escolteu la cançó. No he volgut penjat el video ja que l'episodi encara s'ha d'emetre en català però si les veieu ja em direu que us semblen.

diumenge, de maig 11, 2008

dissabte, de maig 10, 2008

Promesas del Este

Durant molt de temps el cinema vinculat al crim organitzat ha tingut com a gran referència aquella gran pel·lícula que és "El Padrino" però els temps canvien, el crim organitzat també i ha aparegut una nova pel·lícula amb grans interpretacions que s'ha fet un lloc guanyat-se molt bones crítiques de públic i entesos.

Ens trobem aquí amb una història inusual. Una jove infermera intenta trobar la família d'una jove prostituta rusa que ha mort al donar a llum. Amb el diari en rus de la noia a la ma va a demanar ajuda als mateixos que la van possar en la seva situació la qual cosa possa a la infermera en un greu problema. A la vegada, el misteriós xofer de la familia mafiosa rusa s'enamora de la noia.

Amb unes interpretacions excel·lents, uns dialegs increibles, i una història que no para de girar, ens trobem amb una pel·lícula que com "El Padrino" marcarà època i moltes altres que vindran darrera copiaran en postures, gestos, ambientació i dialeg. El fotograma final que tanca la història és increible al igual que la col·lecció de tatuatges que llueixen els mafiosos.

divendres, de maig 09, 2008

LECTURA DRAMATITZADA: ESCRITS DES DE LA PRESÓ

Oscar Wilde va acabar a la presó per la seva condició sexual i allà va escriure un recull que forma un dels seus millors llibres: "De Profundis".

I es que a la presó no només pots anar, depen d'on i en quin moment, per les teves inquietuts sexuals sinó per ser com ets i pensar el que penses.

Vet aquí que molts escriptors han aprofitat la seva estança a la presó per escriure les seves experiencies, tal com he comentat amb el meu estimat Wilde, i entre aquests al 1997 es va fer un recull d'escrits fets en captiveri que al traduir-se en català va tenir un afegitó dels nostres escriptors empresonats.

Ara es fa una lectura dramatitzada d'aquest interesant llibre a diferents punts de Catalunya, entre d'ells dues a la província de Girona. Concretament el dia 10 a Torroella de Montgí i el dia 14 a Girona.

Us deixo l'enllaç per si voleu més informació.

dissabte, d’abril 26, 2008

Viatjant pel cel·luloide

De vegades et deixes portar per l'impuls encara que no tinguis cap referència i aquest ha estat un dels casos. Aquesta pel·lícula rusa m'ha encantat i la recomano a tothom que puc.

Dos cavallers francesos són comdemnats per duelistes. A un d'ells el rei de França el castiga i l'envia a portar una carta al rei de Rússia, a l'altre l'envia a portar una carta al rei de Suècia. Cadascú d'ells ignora la missió de l'altre i per tant queden ben sorpresos al tornar-se a trobar a l'altra banda d'Europa enmig de la guerra que enfronta a Suècia i Rússia en bandols oposats.

A mig camí entre "Els duelistes" i "El pacte dels llops" té una magnífica fotografia, unes molt bones escenes de lluita a espasa i un argument interesant que decau al final ja que sembla que no saben molt be com acabar-la i li fan un apanyet. A mí, a més a més, em va encantar el retrat dels tres monarques tan diferents i a la vegada tan iguals.

"This is England" és una pel·lícula sense sorpreses. Està sobradament recomanada i premiada però no per això vull deixar de recomanar-la.

Narra la història d'un nen de 12 anys que entra a formar part d'una banda de skin-heads que es radicalitza al arribar certs elements externs.

Diuen que basada en les pròpies experiències del director, té una magnífica banda sonora i a més m'ha permés entrendre perquè hi ha, com es coneixen per aquí, red-skins i skin-heads. Els primers són pacífics i el que volen es una mica de diversió mentres que la resta són de caràcter violent i racista. Una pel·lícula que passa sola.

Tenim aqui una pel·lícula premiada a Cannes i que a molta gent li ha agradat però que jo no he tingut paciència per acabar de veure.

Per celebrar l'aniversari de la caiguda de Ceacescu, a la televisió fan un debat amb diferents personatges que expliquen les seves vivències. Com sempre, els principals convidats es desmarquen de la iniciativa i al presentador no li queda més remei que convidar una sèrie de personatges molt curiosos (per no dir cutres).

Molt bé, molt interesant, però recordo pel·lícules de Rumania més divertides. Aquesta potser sigui un retrat fidel de la seva actual realitat que al final fa riure molt però ho sento, no vaig tenir paciència per passar de la mitja hora.

La cutrada de la setmana. Ja feia temps que me la van deixar i cada vegada que veia la caixa em deia, ¿perquè no?

La pel·lícula és un intent de western de capa i espasa on Alatriste fa de mercenari i viu diverses aventures.

I es que no puc dir res més. La fotografia està molt bé però la narració avança donant sotregades que, suposo, només poden seguir els que hagin llegit els llibres de Alatriste (que per cert algun dia em possaré jo també). En la meva opinió es mereix un Oscar a la pitjor direcció i un altre al pitjor guió adaptat. Em vaig adormir a la mitja hora i quan en vaig despertar quinze minuts després com que l'acció dona aquestes sotregades amb aquests buits argumentals, doncs jo ni em vaig adonar. La meva dona encara riu. Jo ho trobo lamentable per una pel·lícula. Crec que l'autor tindria que vigilar una mica més amb les adaptacions que es fan dels seus llibres ja que per les veus que m'arriben cada vegada són més lamentables.

dijous, d’abril 24, 2008

ES3

Estic estressat. Lleument, res de seriós però si no vigilo, la cosa es complica i acabaré fent un pet. Cercant per la web he trobat consells per baixar el ditxós es3:

1. Anar al llit abans que de costum.
Però si vaig a dormir abans que les gallines i que el sol es pongui!!! A aquest pas plego de treballar i em posso a dormir directe.

2. Aixecar-te 20 minuts abans que de costum.
Però si m'aixeco abans que el gall canti i que surti el sol!!! A aquest pas directament dormo de dia.
3. Abans d'anar a dormir, preparat pel matí.
El matí no és el problema, el problema és el migdia i la tarda i si tot ho tinc que fer abans no tinc temps i em torno a estressar.
4. Porta un barret i un paraigües.
Que té que veure això amb l'estrés??? Es perquè no se'n vegin les canes que em surten???
5. No portar roba o sabates apretades o incomodes.
Prenc nota.
6. Fer una llista.
Ho estic fent.
7. Escolta la teva cançó favorita.
Intentaré escoltar més música.
8. Tenir diners de més i segells a casa.
Siguent mileurista això és impossible.
9. Ser net i educat.
Pobre pero honrado.
10. Riure molt alt.
Doncs ho faré dalt d'una cadira. (Es un acudit...)
11. Tenir un bon llibre per llegir.
Això no em falta mai, el que em falta és temps per llegir tranquilament.
12. Tenir un joc de claus de més.
L'he tingut tota la vida i sempre he estat estressat.
13. Exercici.
Si, però el que no trobo és temps per fer-ho tranquilament.
14. Guardar el passaport al mateix lloc.
Encara està a la comissaria. No tinc temps ni d'anar-lo a buscar.
15. Llençar alguna cosa.
Cada setmana, amb les escalfades que agafo sempre acabo trencant alguna cosa.
16. No parlar malament d'altres persones.
Ho intento però es que són unes males bèsties (és un altre acudit dolent...)
17. Porta tirites a la cartera.
Més que per tapar forats, que per això ja estan els premis de la loto, suposo és per ser previnguts.
18. Possa benzina al cotxe.
Amb quins diners??? I a més el meu cotxe és tan vell que té una fuita... I al preu que va...
19. Cuida d'algú més.
Del meu fill, i dels gossos i dels gats...
20. Fés el llit.
Què no tinc temps!!!!!

I molts més que la gent deixa als comentaris però que no tinc temps per traduir ni per comentar.
Vaig a desestressar-me de la manera clàssica...

dimarts, d’abril 22, 2008

Torna un dels millors

Diumenge passat va tornar. Com sempre amb el pitjor horari, amb el temps retallat però com sempre amb una legió de fans incondicionals de Punset i el seu estil d'explicar la ciència (i fins i tot la pseudociència).

El primer tema tractat va ser La plasticidad del cerebro. Com sempre podreu trobrar un resum del programa a la web de TVE i si més no sempre teniu el bloc d'en Punset.

diumenge, d’abril 20, 2008

Welcome Del.icio.us

Per qüestions de disseny, que potser algun dia em dediqui a retocar, ni us haureu adonat ja que queda una mica amagat, però he afegit un enllaça a les meves últimes captures a Del.icio.us.

Per si algú de vosaltres no ho sap, és un d'aquells invents que es fa servir per capturar i compartir notícies dels mitjans de comunicació. Jo, algunes les comento, d'altres les conservo per rellegir-les. Espero que us siguin d'utilitat.

divendres, d’abril 11, 2008

El mem publicitari

Em va donar a mi per fer un comentari al bloc de l'Albert i em cau aquest "marrón". Bé, en realitat ja m'agradaria que em toqués ja que el Brain Train és hiperadictiu...

En què consisteix el mem? Doncs en publicar un enllaç a la web del sorteig: http://helektron.com/2008/03/12/helektroncom-regala-una-nintendo-ds-lite/.

Ells sortegen productes i així obtenen visitants.

Segona condició, fer publicitat i passar el mem a 5 més.

En el meu cas el paso a:

Joana - perquè vegi on s'ha ficat.
Caterina - que està molt callada i seriosa últimament.
Jesús M. Tibau - que a ell li agraden els sortejos i aquestes coses.
Bajoqueta - que ja em té despistat amb tants blocs.
Msolde - que li encanta els trastos electrònics.

Déu em perdoni...

dissabte, d’abril 05, 2008

Precissament avui que havia comprat tomàquets

El País 5/04/08

"Los multimillonarios pueden afrontar la inflación sin problemas, las dificultades son para los que tienen poco poder adquisitivo". Jean-Claude Juncker, primer ministro de Luxemburgo y presidente del Eurogrupo (ministros de Finanzas de la zona euro), expresaba ayer así su inquietud por los efectos negativos del alza de precios. Con el mismo tono pedagógico-populista, Juncker prosiguió: "Ni a mí, ni a Joaquín [por Almunia, comisario de Asuntos Económicos y Monetarios], ni a Jean-Claude [por Trichet, presidente del Banco Central Europeo] nos preocupa la subida de los tomates, porque los podemos pagar".

I jo que em recordo de la mare de tots tres precissament avui que n'havia comprat i he flipat amb els preu. I es que havia pensat en fer-me un hortet a casa però resulta que amb la sequera no el puc regar (com us ho feu els multimillionaris amb els camps de golf???).

I quines són les vostres brillants solucions? Les de sempre: no pujar els sous. Es clar, és cert que el primer que t'ensenyen a economia és que quan augmenta la demanda pugen els preus. i que la inflació puja per comprar. Però també ho fa per altres motius. I que tal si deixeu de fer el bretol a la borsa els multimillionaris? No venen d'aqui moltes de les desgràcies? I és que al final aconseguireu simplificar les classes socials als que ho tenen molt fotut, els que ho tenen fotut i els de sempre que viuen de conya i no s'enteren de res.

Doncs mira, jo també tinc una gran idea. Com aneu tan sobrats...¿què tal si renuncieu als vostres supersous pagats amb diners públics?

dijous, d’abril 03, 2008

Atxísss!!! Tinc un virus!!!


Pobre de mi i dels altres al·lergics. A la vegada que ens preparem per una duríssima primavera plena de pol·len per la escassetat de pluges ens troben que per internet TOTS són patidors d'una pandèmia nomenada malware que prolifera sense fre.

I és que ja no és que em limiti a anar casa dels altres a solventar aquest petits problemes que provoca el malware (el ratolí que va boig, anuncis que apareixen a totes hores, programes que desapareixen, etc.) sinó que al final em vaig veure afectat.

En el meu cas no em va fer res estrany però resulta que m'estic tornat paranoic de la seguretat (de manera útil i no com el Internet Explorer o el Microsoft Vista) i navego amb Firefox, tinc antivirus, tallafocs i dos programes anti-spyware que m'avisen de qualsevol intent de modificació al registre (no diré marques per no fer propaganda).

El registre és, basicament, un magatzem de paràmetres que en principi ha de romandre inalterable a menys que es facin actualitzacions o s'instal·li programari nou (no liarem al personal amb explicacions més detallades). La qüestió es que quan els dos programes em pregunten, sense haver volgut fer jo una d'aquestes operacions, si vull realitzar una modificació del registre em principi dic que no i llenço els programes per tal que netegin l'ordinador de malware.

Normalment funciona però aquesta vegada després de fer la neteja em c0ntinuava sortint l'avís. Vaig optar per la força bruta i em vaig informar sobre qui era l'invasor (una de les múltiples variants de win32). Manualment em vaig dedicar a netejar el registre però increiblement l'arxiu em tornava a aparèixer al registre als pocs segons. Després de molts intents ,i molts programes de neteja utilitzats, vaig arribar a la conclusió de que algun dels programes que em corrien per defecte havia estar corromput i era ara el focus d'infecció.

Per acabar vaig optar per la opció fàcil, reiniciar a "modo seguro", netejar a ma el registre i reactivar l'ordinador en un punt d'instal·lació prou llunyà a la data d'infecció. Va funcionar. Però això em demostra que aquests mal... són mutants i que mai estàs prou previngut.

Un veí meu em preguntava, I a qui li interesa fer aquests programets? Doncs, a uns per fer diners, a altres per provar que són millors que ningú i a altres per cercar feina. Però si per mi fos, mes que donar-los feina jo els donaria un càstig exemplar ja que hi ha maneres de fer testing sense molestar a la gent.

divendres, de març 28, 2008

Algú ha vist el meu cap????

Intento ser ordenat i metòdic sense que això arribi a ser una enfermetat. Bona prova d'això és el meu escriptori de casa que és un auntèntic merder.

Però la qüestió és que últimament vaig tan liat que no ha estat fins avui que no m'he adonat que ni tan sols havia canviat el llibre que estava llegint. Ara puc penjar el nou i comentar-lo una mica ja que m'he llegit ja una tercera part.

Cheever és un d'aquells autors que molts recomanen i mai t'atreveixes a llegir ja que totes les seves recopilacions ronden el miler de pàgines. Si goses fer-ho, descobreixes un escriptor de contes diferent. Les seves històries són planeres, amb gent de carn i ossos que suspira, somia, poques vegades guanya i moltes vegades perd.

En dues paraules, Reality bytes.

dissabte, de març 08, 2008

Els contes infantils

Un dia em van comentara l'ecola que els extranyava l'afició del meu fill a que li llegissin contes i jo els vaig respondre que a casa sempre li llegia. Va ser mútua la cara de sorpresa que se'ns va quedar a ambdós per això. A la mestra perquè es veu que no es habitual que els pares llegeixin als fills i a mi perquè em sorpren que uns pares, que en teoria farien qualsevol cosa pel seu fill, no siguin capaços de dedicar-li 20 minuts diaris per llegir-li els seus contes favorits.

La qüestió es que cada dia el meu fill cada dia em ve amb els seus contes favorits perquè li llegeixi (sort que només té 18 mesos...) i em trobo que o els trenquem a causa de la repetició incesant de la mateixa història, o bé són una successió d'imatges sense conexió (amb el que en tinc que inventar la història).

Llavors he arribat a les següents conclusions:
  1. Els contes infantils tindrien que portar una mínima recomanació d'edat. Hi ha històries que el nen no enten per molt macos que siguin els dibuixos i l'únic que li agraden al nen són aquests i el teatre que fa el pare.
  2. Ha d'haver una distinció entre contes que expliquen històries i d'altres que només mostren objectes per aprendre a llegir o reconèixer objectes. No són el mateix.
  3. Les històries han de ser pensades segons la recomanació d'edat (punt 1) que figuri al conte. A ser possible amb molts elements que es puguin escenificar mitjançant gestualment o sonorament i on puguin intervenir tan la persona que l'explica com la que l'escolta. Tinc contes amb unes parrafades increibles que no sé com explicar-li al meu fill. Bé, no les entenc ni jo...
  4. Els contes infantils han de ser pensants i dissenyats per nens. Això no només vol dir dibuixos i colors atractius sinó vol dir pàgines de cartró dur per poder llegir el mateix conte 10 vegades en 20 minuts sense que tot es trenqui als 3 dies.
  5. El somriure d'un nen després de 20 minuts de fer el burro explicant-li els seus contes favorits és quelcom dificil d'oblidar.

divendres, de març 07, 2008

Tancat per defunció

El títol pot sonar a acudit però no estic per acudits. Estic enfadat, trist, confús, desorientat... Avui al bloc de Antaviana he definit la expressió de kafkià com allò que és "Increible pero cierto" el surrealisme que ens desmonta la realitat i no trobo res més surrealista que el que ha passat avui. Per molt que em diguin que això ha passat i passarà, que passi aqui i allà. Perque al meu món tranquil i civilitzat aquestes coses no passen i no haurien de passar.

Jo pensava que el fet que ahir li haguessin robat la bossa a la meva dona és el pitjor que em podia passar però el d'avui no té paraules.

Em pregunto, qui tria la victima? Serà capaç de menjar i dormir?

Quina llàstima de vides malbaratades.


divendres, de febrer 29, 2008

L'engany de l'audiència

Molts de vosaltres haureu vist les xifres que deien que el debat (ja,ja,ja perdoneu no puc evitar riure al veure que a tan lamentable espectacle li diguin debat) entre els dos principals candidats a la presidència del Govern tingués una audiència rècord a la història de la televisió.

Però, us heu aturat i mirat com es calculen les audiències en aquest país?

Aquestes audiències es controlen principalment mitjançant els audímetres que té repartits per tota la geografia espanyola l'empresa TNS (potser us sona més si us dic Sofres). Quants i qui els té és un misteri, és calcula que deuen haver uns 5.000. El criteri per tal que una familia tingui un audímetre es que tingui un telèfon, un mínim de dos televisors i la familia ha de ser de tenir com a mínim els pares, un o dos fills i preferentment els avis visquent amb ells.

Com funciona? Cada membre de la família té un número assignat i quan està mirant una televisió ho indica picant el seu número al comandament i quan marxa igual. Llavors es registra tots els canals que es miren des d'aquell televisor i qui els mira.

Desavantatges? Doncs, molt evidents. Qualsevol que hagi estudiat una mica d'estadística s'adonarà de que la franja de població estudiada és molt petita. A més, i per possar un exemple, jo quan vivia a casa dels meus pares no mirava mai la tele perquè sempre estava de festa però quan em vaig independitzar com que el sou no em donava no sortia i la mirava. Per tant, tenim també un exemple de què depenent de la situació familiar els hàbits familiars poden canviar però això ningú ho registra.

Hi ha un altre empresa que és dedica al mateix però amb altres mètodes. Es tracta de EGM. Aquesta última utilitza el mètode de la entrevista i la trucada. No acaba d'agradar perquè és més lent però sincerament, si està ben fet i planificat, pot ser el millor mètode.

El problema és que en aquest país tot ho volen ràpid i per tant hi ha el que hi ha. I per tant, la meitat de les poquíssimes famílies que disposen d'audímetre van veure el debat. Alguns d'ho van veure per feina, d'altres per fervor polític i si tothom en parla es perque els mitjans no callen. ¿Us heu fixat mai en la poca cobertura que li donen els mitjans de comunicació francesos a les seves eleccions en comparació a les espanyoles?

divendres, de febrer 15, 2008

Una pausa per la publicitat


Les llàgrimes dels ulls queden barrejades amb l’aigua de la dutxa que colpeja indolent el teu cos fins aconseguir una barreja heterogènia que marxa pel clavegueram. Estàs uns minuts, que et semblen unes hores fins poder-te treure el neguit amb el que has arribat.

Et poses les ulleres que dissimulen els teus ulls vermellosos, surts cap a la piscina, que gairebé solitària, s’agita com un immens bloc de gelatina blava. Assegut amb els peus dins de l’aigua t’encasquetes el barret de silicona que et fa semblar un ridícul preservatiu gegant i et deixes caure a l’interior de la piscina.

Agites els braços amb poca perícia i avances dins del líquid element amb dificultat, però a la vegada , dins el teu cap, una munió de pensaments avançant sense dificultat i surten agitant les seves ramificacions amb gran perícia.

Comences per fer aquells càlcul estúpids que t’han vingut a la ment durant la teva jornada laboral. Petites operacions matemàtiques que resols al avançar per la piscina i a la vegada t’emplenen de petites satisfaccions. No te n’adones però els teus moviments es tornen més àgils i els teus pensaments canvien a coses més mundanes. La feina, els amics, els veïns... Somnis i truites enmig del teu petit microcosmos blau.

La teva respiració s’alenteix, ets sents còmode, els problemes s’esvaeixen dins l’aigua escumosa com si aquests fossin efervescents. Avances i avances, braçada a braçada, et comences a sentir molt bé i a pensar si aquesta meravellosa sensació d’ingravidesa era la mateixa que tenies en el ventre de la mare.

Avances i avances, braçada a braçada, ara somiant en felicitats futures, en possibilitats impossibles que dintre del teu somni blau és poden complir. I així, fins que sobtadament, una remor sorda envaeix el teu espai. Algú altre ha entrat a nedar i els seus pensaments negatius et colpejant al sortir d’ell i diluir-se en l’aigua fruit de la bona conductivitat de l’aigua.

Surts de la piscina boquejant i degotant com un peix fora de l’aigua. Al ritme de les gotes de líquid que cauen del teu nas vas amollant la teva respiració al teu entorn i per un moment penses que aquesta devia ser la mateixa sensació que tingueren els primers peixos que es van convertir en amfibis al sortir fora del seu element natal. Et treus el casquet de silicona i al marxar observes la gent que arriba amb les ulleres posades i al temps que ells s’encasqueten aquell estúpid barret que els fa semblar un preservatiu gegant tu marxes més lleuger, més net.

dijous, de febrer 07, 2008

El costumari

La nova oferta d'aquest bazar anomenat precampanya electoral es diu "contracte per immigrants". Amb això es vol que qualsevol immigrant parli la llengua, respecti les lleis, pagui els impostos i segueixi els costums espanyols.

Molta gent encara riu i uns quants encara aplaudeixen en silenci aquesta iniciativa, no ens enganyem, com deia un amic meu "Fumar, beber y pegar a la mujer, deporte nacional". I si no, només cal llegir els diaris.

Aquests que aplaudeixen en silenci no es paren a pensar en les dificultats que té una ximpleria així, en aquesta Espanya "plural" on tothom mira d'escaquejar-se i pagar el menys possible, o sigui, es dona un gran exemple als nouvinguts. Del tema llingüístic ni parlo, només recordo aquell vell lema "Una grande y libre".

Respecte als costums la cosa ja fa riure, que els farem fer, ¿menjar pernil i gaspatxo als musulmans?, ¿que vagin als toros?, ¿que aprenguin a ballar sevillanes?. Jo sóc partidari de que el compliment de costums sigui autonòmic, o sigui, que a Andalusia mengin pernil i aqui pa amb tomata i butifarra. A la Comunitat Valenciana paella i a Euskadi bacallà al pil-pil.

Ara seriosament se'ls pot fer estudiar el Costumari Catala d'en Joan Amades i fer un examen. I després passar llista a les principal cel·lebracions per veure si compleixen!!!

Suposo que d'aquesta quedaran molts bons acudits (el d'avui a la Vanguardia és genial) com aquells de l'època en que Jordi Pujol no feia res més que inaugura escoles i diuen que en una saludava un noi magrebí quan aquest li va preguntar "Senyor President, ¿jo sóc català?". Diuen que Pujol li va respondre "¿Tu on has nascut? ¿A Catalunya? Doncs llavors ets català". El nen es va marxar feliç cap a casa i quan a la nit veu al seu pare li diu "Pare, sóc català". Com a reposta el pare li deixa anar un clatallot i el nen marxa plorant i diguent "Ostres, no porto ni un dia com a català i ja tinc problemes amb aquests immigrants."

dimecres, de febrer 06, 2008

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món, i com en altres ocasions,és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris. Tot i com deia algú que no recordo ara, ja només en el mateix viatge hi ha un gran premi.
Aquest és el fragment que em correspon:

14. Trenta-nou anys m’ha costat aprendre que les mentides no s’amaguen; s’enterren.

dimarts, de febrer 05, 2008

Anobii.com

No sóc gaire amic del facebook. En realitat hi figuro però hi agafo mareig perquè hi ha tantes opcions que tindria que dedicar tot el dia a navegar-hi per treure-li suc. Em resulta útil per consultar algun grup, cosa que abans es feia apuntant-te a un foro de discusió (i la gent es pensa que aquests ara han inventat la sopa d'all) , i poca cosa més.

L'altre dia, quan visitava el Weblog de Miquel Soldevila, em vaig trobar que recomanava la xarxa social de anobii.

Em vaig apuntar i la veritat es que em resulta molt útil. A casa tinc una base de dades en construcció amb els llibres que tinc en propietat, a la web tinc un bloc amb els llibres que m'han agradat i recomano, i ara tinc una base de dades pública on tothom pot veure tot el que tinc i/o he llegit. Amb opcions diferents com poder puntuar, penjar comentaris, recomanar a amics, crear llistes de desitjos, i un munt de possibilitats per explorar ja que de moment encara estic introduïnt llibres...

Bé, per una rata de biblioteca com jo diguem que és tota una eina interesant i d'utilitat. Si et vols apuntar ens trobaràs com a Msolde (Miquel Soldevila) i contaboy (Jordi Gonzalez) i amb un sol clic podràs veure que llegim, que hem de llegir i si t'interesa afegir els nostres llibres a la teva lleixa.

dilluns, de febrer 04, 2008

L'any Rodoreda

Com suposo que molts ja sabreu, aquest any s'ha declarat l'any Rodoreda. Amb això es vol revitalitzar l'obra de la nostra autora més universal en el centenari del seu naixement i 25 aniversari de la seva mort.

No només les institucions es volen afegir a l'homenatge sinó que les editorials preparen reedicions de les obres complertes, i alguns blocaires ens afegim en un humil homenatge a la seva obra fent senzills post recordant-la.

Ara, en Jesús M.Tibau vol fer un homenatge aprofitant el proper joc literari del seu bloc juntament amb la col·laboració de molts altres blocs. Dimecres trobare-ho al seu bloc i en aquest la manera de participar en aquest joc amb fabulosos premis.

diumenge, de febrer 03, 2008

Juju de Siouxsie & The Banshees

Ni avui era el moment, ni volia fer un post de música però és que anava a canviar el nen, que com de costum s'havia fet caca, i mentrestant cantava jo la cançó de Lennon-McCarthey "Dear Prudence" ... the sun is up, the sky is blue, is beautiful... quan m'han entrat ganes d'escoltar la versió de Siouxsie & The Banshees. Versió que em fascina pel seu video que em té enganxat des de la meva adolescència...

La questió es que quan estava cercant el CD he acabat triat un altre de Siouxsie perque feia molt que no l'escoltava i ja no recordava ni com feia (ja és quelcom habitual en mi aquests canvis d'opinió). Llavors quan he possat la primera cançó (i gran hit), "Spellbound" imagineu-vos la meva sorpresa quan el nen agafa i es possa a ballar com un desesperat (quan fins ara mai havia ballat).

Ara la desesperada és la mare ja que diu el nen li està agafant les mateixes desviacions musicals que el pare...

From the cradle bars
comes a beckoning voice
it sends you spinning
you have no choice......
You hear laughter
cracking through the walls
it sends you spinning
you have no choice
Following the footsteps
of a rag doll dance
we are entranced
Spellbound
And don't forget
when your elders forget
to say their prayers
take them by the legs
and throw them down the stairs
When you think
your toys have gone beserk
it's an illusion
you cannot shirk
you hear laughter
cracking through the walls
it sends you spinning
you have no choice
Following the footsteps
of a rag doll dance
we are entranced
Spellbound

divendres, de febrer 01, 2008

Canviaràs el teu Sistema Operatiu (SO) ?

Fa uns dies veia en un foro tot de gent disposada a no canviar mai A Windows Vista ja que aquest malbaratava molts recursos i en canvi XP funciona bé.

La meva resposta va ser que XP no sempre ha funcionat bé, i que Vista no consumeix recursos si desactives totes les tonteries del interface gràfic. El que passa es que llavors Vista es comporta com un XP paranoic per la seguretat i el copyright.

Amb el temps he aprés que Microsoft, que em tenia fascinat amb els seu MS-DOS, no ha fet mai res original. Sempre ha comprat i copiat tot el que ha pogut (ara van per Yahoo). DOS el va comprar i modificar, Windows ha estat sempre una variant del SO de Apple, el famós NT de Windows no és res més que un plagi de Unix i així fins als nostres dies.

Recordo que em va costar passar de DOS a Windows 3.1 ja que DOS era més estable, vaig fer el salt directament a W95 el que em va obligar a comprar un ordinador nou, em va costar passar de W95 a W98 ja que aquest últim era molt fàcil de hackejar. Vaig fer una breu trajectoria per W2000 renegant del senyor Gates ja que el canvi de programari va significar canviar d'ordinador però possats a fer el salt vaig saltar directament al, llavors molt temut i despreciat, WXP.

XP ha passat ja una SP2, o sigui, dues actualitzacions fortes, el que el converteix , com tots els SO Microsoft que ho han fet, en un SO molt estable. Vista per mi no té cap atractiu i més després que hagi descobert el fabulós mon de Ubuntu.

Aquest és un SO de la familia de programari lliure Linux. Està en català, es gratis, té molt programari, és fàcil de configurar i per molts dels usuaris normals d'ordinador té serveis més que suficients incoporats sense tenir que recorrer a la pirateria de programes. A més, amb uns quants add-ons et queda un SO que fa més tonteries que Vista sense gairebé consumir recursos.

Arribats a aquest punt m'agradaria recordar-vos que, si be tenir un CD amb musica piratejada no està tipificat com a delicte, tenir programari instalat al ordinador o en suport informàtic sense la corresponent llicència és delicte i està penat amb multes i fins i tot presó.

No voldria despedir-me sense un record cap al millor, i més car, programari mai vist. Si, em refereixo al programari de la casa Apple. Qualitat, disseny, innovació, estabilitat... i preus astronòmics, perquè negar-ho... són els Ferrari de la informàtica.

Normalment el personal que coneixo que té un d'aquests o és un profesional que li agrada i li treu suc o és un snob amb ganes de fardar. La resta de mortals ens conformen amb la còpia de Windows que ens instal·lan amb el PC o ens dediquem al programari lliure.

dijous, de gener 31, 2008

Los Informáticos

No hi ha res que m'arregli un mal dia que fer-me un tip de riure; i des de que tinc aquesta sèrie tinc una bona dosi assegurada cada setmana.

Segons wikipedia, el nom de la sèrie és un joc de paraules sense traducció. Fa alusió a IT (Information Technologies) que és el com es nomena els departament d'informàtica en anglès i al fet que passin de dos a tres membres.

Les històries barregen a parts iguals realitat i surrealisme de tal manera que ja no saps quan acaba i comença una o altre. Com vaig escoltar una vegada a un guionista, de vegades la realitat pot ser tan surrealista que la gent no se l'acaba de creure.

La llàstima es que hi ha pocs episodis però són d'aquells que marcaran època.

dimecres, de gener 30, 2008

The Bends / Radiohead

Quan en el teu primer disc, i el pitjor de la teva discografia segons tothom, fas una de les millors cançons de la música moderna (Creep), quan a les noves sèries de TV és simbol de modernitat i joventut (Californication), quan l'escriptor més underground no para de citar-te als seus llibres (Murakami) i quan fins i tot la més jove figura de jazz versiona les teves cançons (Brad Mehldau), no hi ha dubte és l'estrella més brillant del firmament rock.

Em vaig enamorar de Radiohead la primera vegada que vaig escoltar Creep i vaig arribar al deliri quan els vaig veure en directe en Benicassim. Allà van aconseguir que un parell d'amics meus, que només els havien escoltat de nomenada, caiguessin als seus peus i es convertíssim en fans incondicionals.

He triat aquest album per atzar i he triat aquesta cançó com podia haver triat qualsevol altra. Són rares les vegades que trobo grups amb discos tan sòlids i bons i amb la varietat musical que ofereixin

Espero que això us deixi una petita mostra del que pot arribar a ser Radiohead...

High and Dry / Radiohead

Two jumps in a week
I bet you think that's pretty clever don't you boy?
Flying on your motorcycle,
Watching all the ground beneath you drop
You'd kill yourself for recognition,
Kill yourself to never ever stop
You broke another mirror,
You're turning into something you are not

Don't leave me high, don't leave me dry
Don't leave me high, don't leave me dry

Drying up in conversation,
You will be the one who cannot talk
All your insides fall to pieces,
You just sit there wishing you could still make love
They're the ones who'll hate you
When you think you've got the world all sussed out
They're the ones who'll spit at you,
You will be the one screaming out

Don't leave me high, don't leave me dry
Don't leave me high, don't leave me dry

It's the best thing that you ever had,
The best thing that you ever, ever had
It's the best thing that you ever had,
The best thing you ever had has gone away

dilluns, de gener 28, 2008

Pirates de Silicon Valley

Meditava diumenge sobre les jornades de la Catosfera i mentrestant maleïa el meu ordinador ja que es negava a funcionar (al final només ha estat que he cremat l'enèsim ratolí inalàmbric) quan vaig recordar la samarreta d'un noi que, vestit amb una samarreta 'Steve Jobs for president', teclejava al twitter com si aquest fós un xat del messenger. O sigui, molta conya i poca substància.

Em va fer recordar les paraules de Juan Varela sobre el gregarisme i la manca de discusió sobre coses importants als blocs. Veia a la gent utilitzant massivament les mateixes eines, twitter, flicker, delicio.us, conectats en xarxa amb Facebook...

La gent segueix la manada i s'agrupa i els usuaris de Apple-Mackintosh són un clar exemple. Adoradors de les seves màquines i de Steve Jobs en contra de la massificació dels PC's subjugats pel domini de Windows o pels frikis linuxeros.

Jo, com a usuari de PC pel seu baix cost i fàcil manteniment, vaig riure molt quan després de molt cercar vaig trobar aquesta pel·lícula per internet. Sembla que la tinguin maleïda i no és per menys.

La història explica tota la vida i miracles dels dos gegants de la informàtica, Bill Gates i Steve Jobs. Bill Gates el descriu com a un petit geni que fa el seu primer programa i el ven sense que pugui funcionar i a partir d'aqui es dedica a comprar programari per revendre'l sota el nom de Microsoft. Steve Jobs és més treballador, dissenya i innova però arriba un punt en què se li creuen els cables i es torna en el monstre que vol derribar.

I així a un el descriuen com a un mercader de software i a l'altre com a tirà implacable. Potser aquell noi que portava aquella samarreta és que volia viure en una dictadura de disseny, potser en el Món Feliç de Huxley.

Sé que molts dels fets possiblement siguin exageracions però jutgeu vosaltres mateixos.

dissabte, de gener 26, 2008

Catosfera Dia 2 - Blocs i Literatura

Bon dia amb retràs de nou.

Volia penjar el comentari de seguida que ha acabat però primer el buffet de l'esmorçar, després el post de la jornada d'ahir i després la conversa amb Jesús M. Tibau (aprofitant que la xarxa ha deixat de funcionar una estona) m'han fet retrasar en el temps.

A la taula, Tibau ha substituit en Biel Mesquida (baixa per malaltia) i en Toni Ibañez ha llegit un text fantàstic com a introducció. Seguidament la Laura Borràs ens ha parlat de Literatura (creació que requereix un esforç per a la seva creació i per a la seva lectura) Digital i ens ha mostrat un projecte de literatura nomenat "Diari d'una absència" que ha estat una experiència única respecte a les maneres de llegir.

Seguidament han intervingut en Tibau, que ha fet una breu intervenció on destaca que gràcies als blocs els llibres, que normalment tenen una curta vida com a novetat, passen segones joventuts. També han estat breus en en Miquel Bonfill i en Jordi Ferré. En resum, i molt breu també, hi ha molta gent que escriu i que utilitza el bloc per democratitzar la literatura, l'estructura del llibre canviarà i als blocs estan bona part dels futurs escriptors i lectors. Actualment ja està augmentant la quantitat de llibres que es venen per boca orella.

I recordeu que totes les taules estan en video. Fins ara!!!

Catosfera Dia 1- "No aporta puta res"

Bon dia amb retràs.

La Jornada 1 va ser esgotadora. Vaig arribar amb retràs per motius personals amb el que l'actualització de B d Llibre des de la Catosfera va ser un desastre. Em va quedar a mitges.

A més em vaig deixar el plànol de localització i no trobava el lloc, sort que només està situada a 5 minuts a peu des de l'estació de la policia municipal. L'assumpte de l'aparcament fatal, no hi ha bar (només una màquina de begudes) i tenen la calefacció a tot drap.

La conferència inaugural ha estat molt política (autoritats i blah, blah,blah), em vaig a fer una cola a la màquina i quan torno em trobo que ja ha començat la taula de ciberactivisme. Parla en Cesar Calderón i ens fa una presentació de diferents blocs molt entretinguda. Seguidament parla en Marc Vidal i contrariament al que em pensava fa un discurs molt amè.

El torn de comentaris és divertit, perquè ens nomenem Catosfera si hi ha més d'una llengua (i dos)als blocs catalans, perquè a les pancartes diu "trobada de blocaires catalans" si és de blocs en català (al que en Marc respon fent un anunci en directe al twitter) i finalment un espontani agafa el micro i fa un discurs (aprofitant que surtim a la tele) possa a parir a la columna de Vicent Partal perquè "No aporta puta res" i marxa demanant que la gent faci propostes mitjançant els seus blocs.

Seguidament tenim la taula sobre "El codi ètic blocaire". Els dos ponents principals coincideixen en què no cal cap codi ètic als blocs sinó anar en compte en no violar les lleis del país. Juan Varela pensa que els blocs tenen un cert punt d'egocentrisme i gregarisme i que molts d'ells estan manipulats indirectament. Creu que hi ha molts temes importants que haurien de ser discutits com reclamar una llei que permeti al ciutadà saber quines dades tenen sobre ell i perquè les utilitzen les administracions públiques ó la possar a debat la nova reforma de la llei de telecomunicacions entre d'altres. Vicent Partal es va centrar més en els diferents punts que ha de tenir un bon bloc que són una declaració d'intencions, presentació addients entre d'altres i en el fet que els blocaires no són periodistes.

No vaig assistir a la última taula ja que anava endarrerida i estava esgotat. Però tot i això, el resum no podia ser més satisfactori.

dijous, de gener 24, 2008

Les etiquetes

En un principi va ser el buit.

Escrivia els comentari, els penjava i no em preocupava de classificar-los.

Un dia vaig veure que tothom etiquetava. Cada comentari era rigurosament classificat, de tal manera que podies veure perfectament la linia de pensament de cada bloc. Em va agradar.

Un dia em va donar per possar etiquetes. Al principi era fàcil, volia poques i per aquest bloc m'era suficient però quan vaig migrar B de Llibre no se'm va acudir res més que etiquetar els llibres que comentava.

Al principi era fàcil, volia poques però els llibres es generalitzaven i les etiquetes es multiplicaven. Cada vegada que introduia una de nova revisava totes les entrades que podien haver estar afectades per afegir-la.

Al final ha vingut el caos, tinc moltes etiquetes però cada llibre que comento en crearia una de nova perquè cada llibre és únic. Però si ho fes tindria tantes etiquetes per llibres.

Arribats a aquest punt de confusió extrema ja no sé si clasificar per autors, per generes, per èpoques o per res més. Potser el millor seria el retorn al buit ja que a ningú li agrada que el jutgin perquè algú li ha penjat una etiqueta arbitrariament.

dimecres, de gener 23, 2008

Miscel·lània

El món està boig.

Les borses es desplomen i al final els USA ho arreglen tot baixant el tipus d'interès. Pel que es veu, els responsables es van reunir en videoconferència i van prendre una decisió ràpida, a Europa amb sort ho incluiran com a tema per la propera reunió mensual.

A Madrid la campanya no ha començat però fa temps que la guerra està encetada. Telemadrid, ara amb ganes de polemitzar contra el Govern, va emetre un reportatge segons el qual una reportera podia accedir i accedia amb un càmera des de les pistes de Barajas fins a les terminals sense passar per cap control policial. Segons el reportatge era una entrada d'immigrants ilegals en plena vigència. Això sí, un cop emés el reportatge han estat denunciats ja que, segons mostraven les càmeres de seguretat i no explicava el reportatge, la reportera en tot moment era acompanyada per un guardia de seguretat ja que aquesta entrada ilegal d'immigrants havia estat descoberta i desmantelada sis mesos abans.

A Rusia, potser emprenyats perquè les computadores guanyen als campions d'escacs, han publicat la primera novel·la escrita integrament per una computadora. Diuen que està basada en Ana Karenina i situada en una illa. Segons alguns crítics que l'ha llegit, això no pot haver estat escrit per cap computadora.

¿Escriuran algun dia les computadores el meu bloc? ¿Somien els androides amb ovelles elèctriques?

El món està boig....

dimarts, de gener 22, 2008

El tonto del pueblo

Sant Gregori és un poble que hi ha a pocs quilòmetres de Girona. És un poble molt exclusiu, on els pocs immigrants que hi han són anglesos o alemanys que hi viuen afincats. Hi ha pocs pisos, gairebé tot són cases. En fí, un petit paradís.

Llorà és un poble que hi ha una mica més endins, a l'entrada de la vall de la Llèmena, moltes cases voltades de tanques al mig de la natura.

Llorà i Sant Gregori tenen en comú que volen ser pobles envejats per la seva bona qualitat de vida però no es lliuren de viure en un món boig on tot s'enganxa per molt que et vulguis aïllar.

Sant Gregori ja es va fer famós, ja fa uns anys, quan un adolescent va matar un altre, per una discusió sobre la propietat sobre les plantes de marihuana que tenien plantades. Ara, "el tonto del pueblo" es dedicava a fer rallies per les, ja per si, perilloses carreteres veïnals i penjar-ho al youtube, fins que, un anònim el va denunciar (se suposa que algú fart de trobar-se'l).


dijous, de gener 17, 2008

Vermell (Participant en el 39 joc literari)

VERMELL (fragment)

"Les cartes d'amor que mai va rebre buiden d'alegria el segon calaix del tocador i, als peus del llit, unes espardenyes no estrenades encara esperen a qui les guiï. Mentrestant, com cada nit, deix anar una tendra cançó tot raspallant-se el cabell (ha d'estar ben maca per al seu estimat). Sovint s'imagina que, després d'amagar una rosa vermella sota el coixí(vermella com els seus llavis) , se li atansa per darrera i l'abraça ben fort; com abraça un home apassionat. Tanca els ulls, esperant; però és el silenci amarg qui l'encercla amb els seus braços. Aixeca el coixí i comprova que només uns peücs de llana, molt gastats, trenquen la nua blancor del llençol. Estreny les dents i maleeix el dia en què, enmig de dolces carícies, va jurar-li que tornaria, ara farà uns trenta anys." Jesús Maria Tibau

"Com a cada nit es posa una camisa de seda amb unes gotes de perfum i es fica al llit entre llençols acabats de planxar.Tanca uns ulls embassats d'aigua salada i es dorm amb l'esperança que aquest cop serà diferent i al despertar es trobarà abraçada i estimada. " Jordi González

dilluns, de gener 14, 2008

Posicionament polític a la xarxa

Escoltava avui per la ràdio que els socialistes començaven avui una campanya a la xarxa, mitjançant correus electrònics, per tal que els seus militants i simpatitzants promoguessin el vot a les seves files.

Des de petit m'he considerat d'esquerres, el meu parer era un obrer i he crescut veient com hem lluitat tota la vida per arribar a final de mes i mentrestant el seu patró malbaratava els diners. Ja de gran m'han fet tornar ideologicament cada vegada més català, no entenc el sense sentit d'aquests atacs furibunds des de fora i des de dintre. Mai m'he sentit perseguit per parlar en castellà a Catalunya però en canvi si que m'han possat mala cara per parlar en català.

En els darrers anys sóc més descregut que mai amb la classe política, els considero a tots iguals. A un cert nivell, les esquerres i les dretes es confonen i agafen un centre que a l'únic que afavoreix és al que ja en té. Bona prova d'això és el que avui he vist que sortia al ABC (fins i tot aquests!!!!):
"(...)Entre 1999 y 2006, mientras los beneficios empresariales se multiplicaban el 73%, el salario medio real de los españoles perdía el 4% de su poder adquisitivo, según datos de la OCDE.



Llama la atención el hecho de que, en la década mencionada, España haya sido el único país, de los 30 Estados miembros de la OCDE, en el que el poder adquisitivo de los salarios haya bajado. Y más teniendo en cuenta que en los cinco años anteriores, entre 1990 y 1995, el salario real había aumentado a un ritmo anual del 1,9%(...)



(...)la conclusión inmediata y más lógica es que si la economía crece debería haber más dinero para repartir entre todos los ciudadanos. Pero no ha sido así. Los sueldos han caído y los trabajadores han perdido poder adquisitivo(...)



(...)Los salarios han crecido por debajo del IPC. Y los más perjudicados han sido los trabajadores con sueldos más bajos, ya que los precios de muchos productos básicos crecen por encima del IPC(...)"



Per tant crec jo que bona part de la batalla electoral es centrarà en l'economia. Jo, veient el comportament dels polítics en els últims anys no puc deixar de repetir la famosa frase de "Allò que el vent d'endugué"... "Francamente querida, me importa un bledo." Això si no per això deixaré de votar i menys després d'haver llegit Saramago...(la qual cosa espero que us doni una pista del color del meu vot)




dimarts, de gener 08, 2008

Toi cansao

Porto dos dies fent el canvi de bloc (B de Llibre) i només he actualitzat els posts.
Encara queda passar els comentaris, els links, etc.

Hauré acabat abans del cap de setmana ????
Podré penjar el nou post al nou bloc ???
Em quedarà temps lliure per escriure un nou post ???
Em continuaran quedan ganes de blocs????

Toi Cansao !!!!!

diumenge, de gener 06, 2008

La fustració d'un blocaire

Estic trist i desmoralitzat. Preparo amb tota la ilusió del món, des de fa molt de temps els escrits que publico al meu bloc principal B de Llibre però hi ha uns senyors, que són els administradors del bloc, que semblen passar de tot.

Bloc.cat no funciona gens bé, en realitat mai l'he vist funcionar bé, em perd escrits, comentaris, em canvia coses, no té ajuda, és limitat.... I a sobre té uns problemes de connexió continus que ningú explica. No entenc com encara queda algú amb moral per publicar en aquest portal.

La meva ilusió era tenir el meu bloc principal sota la bandera .cat, que no tot fos sota el domini del totpoderós blogger, que tot i funcionar perfecte i tenir una gran funcionalitat, sembla ja ser el monopoli dels blocs. Ho volia fer amb la plataforma cat.bloctum com la Caterina i l'Albert però hem trobo que des de fa un temps han fet canvi de servidors i fins que no estabilitzin la plataforma no admeten nous blocs.

Fa dies que tinc penjat el nou post a B de Llibre i ningú pot accedir, en realitat no es pot accedir a cap funcionalitat de bloc.cat, per tant que he de fer sinó canviar tots el meus plans i migrar. Encara voldria una platafoma .cat fiable però vist que no hi ha cap disponible em sembla que la millor solució serà deixar d'escriure durant unes setmanes i preparar un nou bloc a blogger.

divendres, de gener 04, 2008

"El Zorro" ataca de nou

Fa ja setmanes que està disponible la nova beta de la versió 3 del magnífic navegador Firefox. Jo, utilitzo aquest navegador per travessar el ciberespai des de la versió 0.7 ó 0.8.

Firefox, prové de la família de productes dels desenvolupadors de programari lliure Mozilla, que a la vegada es van escindir del projecte Netscape (que per cert es deixa de fer) quan aquest es va convertir en un producte de pagament.

El primer que va atreure a la gent d'aquest navegador va ser el seu sistema de navegació en pestanyes a la vegada que era un navegador que oferia una gran resistència als atacs de crackers (perdoneu, però en resisteixo a dir hacker a un pirata informàtic, un hacker apren, un cracker destrossa, al igual que hi ha altres pirates que es dediquen al robatori).

M'he baixat aquesta última versió en català (en realitat està disponible en 25 llenguatges) pensant en el que em podien oferir de nou. La resposta és més seguretat contra spyware i malware (aquests programets que se't fiquen a l'ordinador juntament amb les pàgines i es queden residents a la teva memòria RAM) juntament amb un model avançat de programari de control paternal.

Respecte al sistema de control paternal us he de dir que no l'he provat però si que he vist les noves millores respecte a seguretat. Normalment passo cada dia o cada dos dies un programa que neteja l'ordinador d'aquests programes adware, spyware i malware i sempre troba restes; però desde que utilitzo la nova versió de Firefox la resposta és sempre la mateixa:"No s'ha detectat spyware".

De ben segur que no sempre serà així, però ara per ara és un bon avanç per la seguretat i confidencialitat dels nostres ordinadors. Us animo a que probeu aquest excel·lent navegador i no oblideu que té un germanet que es dedica a fer gestió de correu electrònic (Thunderbird) amb la mateixa bona nota en seguretat.

dijous, de gener 03, 2008

Emili Teixidor promociona la lectura a la Contra de la Vanguardia

Emili Teixidor, escritor
"Si lees, quedas maldito para siempre"
VÍCTOR-M. AMELA - 03/01/2008

Tengo 74 años. Nací en Roda de Ter y vivo en Barcelona. Soy escritor. Estoy soltero, sin hijos. ¿Política? Procuro estar centrado. ¿Creencias religiosas? Prefiero una duda honesta a una falsa piedad. Me gusta nadar

¿Para qué leer?

Para vivir más.

Poderosa razón.

Y porque las palabras te ayudarán a explicarte el mundo, a explicarte a ti mismo.

Leyendo ¿te lees?

Cuando tienes la cabeza desordenada acudes al médico de las palabras,el psicólogo, ¿no? ¡Porque las palabras ordenan el caos! Ya dijo Joseph Brodsky que invertir en bibliotecas era ahorrar en sanidad.

¿Qué hacer para que los niños lean?

Nos da tanta pereza ocuparnos de nosotros, que preferimos ocuparnos de los otros...

Ya: ¿padres lectores dan hijos lectores?

Tampoco, claro... Puede ayudar, pero no garantiza nada. ¡Quizá unos padres que impidiesen leer espolearían más la lectura!

Hombre...

Carme Riera explica que su padre tenía siempre bajo llave la biblioteca, y eso encendió su deseo de acceder a esos libros…

A ver si habrá que prohibir leer…

Yo no confío mucho en las campañas a favor de la lectura; quizá sería mejor advertir a los jóvenes que, si leen, ¡quedarán malditos para siempre! Cosa que, encima, ¡sería cierta, ja, ja...!

"Lee si te atreves… ¡y corre con las consecuencias!".

Algo así, sí. La mejor estrategia para que alguien lea ¡es generarle el deseo de hacerlo!

Explíqueme cómo generar ese deseo.

"Hoy quiero hablaros de dos libros", anunciaba un profesor. Los chavales le hacían notar que llevaba tres libros, a lo que él decía: "Ah, no, no, este tercer libro no os conviene, no estáis preparados...", y lo dejaba a un lado. Al irse, dejaba los tres sobre la mesa y se iba.

¿Y qué pasaba?

Muchos chavales se lanzaban a curiosear el tercer libro, tomaban nota.. ¡Y muchos lo leían, además de los dos recomendados!

Había logrado inflamarles el deseo…

Otra amiga, Care Santos, cuenta que cuando sabía que sus hijos iban a apremiarla a hacer algo, ella se ponía a leer: "Esperad, esperad a que acabe esto, ¡no puedo dejarlo ahora…!", les suplicaba, lo que despertaba en los chavales curiosidad por ese libro.

El ordeno y mando no sirve, ¿no?

No, aunque de los 7 a los 12 años sí deberíamos inocular ciertas rutinas y disciplinas.

¿Por ejemplo?

Una hora al día de lectura en voz alta en clase. ¡Educa el oído, el gusto por el texto!

Eso en clase. ¿Y en casa?

Explicarles cuentos, contarles cosas, leerles, cantarles… Lo importante es la lengua, jugar con el lenguaje.

¿Qué más podríamos hacer en clase?

Aparte de anotar en la pizarra la fecha del día, el profesor podría escribir en ella un verso distinto cada día.

¿Un solo verso?

Sí. Los chavales no tienen por qué entender su sentido, ¡no importa! Tenemos la manía de que hay que entenderlo todo… Importa la música de las palabras, su indescifrable sentido, su misterio, ¡el embrujo del lenguaje! Y puede que alguno de esos versos, algún día, atrape a alguno de esos niños…

Entendido. ¿Alguna otra propuesta?

¡Una hora de silencio obligatorio al día, con un libro sobre la mesa! Sin exigir que lean. Unos leerán muchas páginas, otros ninguna. Da igual: lo que importa es propiciar un espacio para la posibilidad de la lectura, imprimir una rutina a favor de esa actividad tan antinatural consistente en estar quieto leyendo. El que no lea ¡aprenderá al menos a estar quieto y callado una hora!

¿Hacían eso en su escuela de niño?

Sí. Era una hora obligatoria para todos, del director al conserje. Todos en silencio.

¿Qué le indujo a usted a leer?

Un grupo de compañeros de la escuela nos pasábamos libros, al margen de la escuela. Primero eran novelitas de Leonor del Corral, estilo José Mallorquí, o Doc Savage, El Coyote… y así llegué a Stendhal. Uno de aquellos colegas era Miquel Martí i Pol, que me enseñó a apreciar la poesía.

¿Deberían los niños leer a los clásicos?

Enseñémosles el canon literario, pero démosles a leer sólo fragmentos de clásicos.

Sugiera más estímulos para la lectura.

A modo de juego, podemos incitar a los niños a coleccionar palabras extrañas. O a comparar una película de moda con el libro que la haya inspirado. O a inventar finales alternativos a una historia…

Más.

O a dramatizar un texto. El teatro es un acicate riquísimo, y pasa siempre por la lectura de un texto... Más aún: exige memorizar. ¡Y sin memoria no hay inteligencia!

¿No?

"La memoria es el marcapasos de la inteligencia", dice George Steiner. Y durante demasiado tiempo la hemos desacreditado, hemos estado engañando a nuestros niños…

Gracias por regalarme tan buenas ideas.

Otra: las escuelas tienen muchas paredes vacías: ¿por qué no cubrirlas de frases, como las calles están cubiertas de anuncios?

Pero siempre habrá gente que no leerá.

Sí, obviamente, pero yo soy optimista: hoy en día ya no hay analfabetos, técnicamente. Así que todo el que quiera leer ¡leerá!

Bien, pero a alguien a quien le cueste mucho leer... ¿qué le receta, doctor?

Toma un libro, en prosa o verso. Ábrelo. Lee una línea. Ciérralo. Prohibido más: sólo una línea por día, ¡sólo una!

Algunas sugerencias

Una vez le pregunté al insigne erudito Roberto Calasso qué podía hacer yo para que mis hijos leyesen: "Señalar un libro con el dedo índice es ya contraproducente", sentenció. "Sólo deje libros por su casa, aquí y allá…". Esto desculpabiliza a los padres, pero también desasosiega, ya que querríamos que nuestros hijos fuesen mejores que nosotros. Por eso son de agradecer las sugerencias de Teixidor en La lectura y la vida (Ariel) / La lectura i la vida (Columna). Pregunto a Teixidor qué tres libros de su biblioteca prestaría a un adolescente: La isla del tesoro,de Stevenson, la trilogía La materia oscura,de Pullman, y El guardián entre el centeno,de Salinger. Felices Reyes.