El video bloc

Artur Mas, el kemako, ha decidit ser més innovador que ningú i guanyar-se a la joventut possant-se al seu nivell actualitzant el seu bloc amb uns posts en forma de video.
Allà podrà lluir tot el seu físic (kemako SOC) i a més la seva bona educació, promet fer discursos en francès, i la seva cultura ja que llegirà a Martí i Pol.

Jo la veritat es que hauria preferit la Tania Derveaux, candidata al senat belga que, a més de mostrar-se als cartells electorals qual model despampanant seminua, canviava cada vot per un francès i segur que a més de llegir Martí i Pol (que ultimament el llegeix fins i tot el cosí de Rajoy) llegiria altres grans poetes com l'oblidat Espriu.

I es què ja perdonareu tal atac d'ira perquè a mi aquest home no m'ha fet res però es que estic fart de sentir parlar dels serveis de passatgers colapsats del quals jo no disposo perquè visc a la Selva deprimida, de veure com puja la benzina cada vegada que empleno el dipòsit per anar a treballar, de veure com pugen els preus dels aliments bàsics cada vegada que vaig a comprar, d'escoltar als polítics dir que l'economia del país va de fabula i jo confabular-me amb la meva imaginació per estirar el meu sou des del dia 20 de cada mes.

Per tant li desitjo el millor en la seva nova etapa de discursos a la nació que suposo que la joventut no mirarà perquè per Internet prefereixen veure Calico Electronico que estrena temporada i si de cas ja veuran la paròdia del Polònia i jo, Sr. meu, a aquest pas, si no empitjora l'economia del país i millora el meu sou, no em quedarà més remei que tallar la connexió d'internet i continuar escriguent des de un cibercafé ja que, com que jo no disfruto de la seva planta, no llueixo tant en un video.

En Jofre i la Madeleine

Avui el meu fill Jofre compleix el seu primer any de vida. Durant aquest primer any, he intentat que experimenti molt. Per això m'agrada possar-li molta música variada i deixar-lo al seu aire. Li encanta veure al seu pare ballar al son dels Talking Heads, cantar R'n'R, li atrau el break breat (variant techno), li diverteix l'opera amb els seus crits i la sonoritat de la música clàsica. Però sobretot, els seus favorits i que vaig descobrir des de que era molt petit, Billy Holliday, Ella Fitzgerald i sobretot Madeleine Peyroux que el calmaven i sosegaven. Sobretot aquesta última amb una cançó que no he pogut trobar (Everybody Talkin') però he trobat un altre per dedicar-li ja que els moments que passo amb ell "This is heaven to me"...

Meme

Vet aqui que era un noi que sempre estava a la última en informàtica i fa molts anys va veure que allò de les pàgines webs quedava per les grans marques i els negocis i que els petits usuaris, com era i és ell, tenien una nova eina d'expressió que era el bloc.

Per aquella, ja llunyana època, només hi havia un gran servidor gratuit que era blogger que donava opcions molt reduides però satisfactories. Va obrir el seu primer bloc i va intentar, al igual com anys enrera havia intentat fer emulant a Pla, portar un dietari cibernètic, un quadern de bitàcora dels seus viatges per la xarxa.
I al igual que aquell vell projecte de dietari, va quedar oblidat ja que navegar ja era prou emocionant per tenir que escriure sobre allò que veies i a més el món de la xarxa era un món viu i sempre canviant del qual costava fer un plànol perquè moltes vegades aquells llocs màgics i remots deixaven d'existir per manca de pagament del site.

Anys més tard, durant un dinar o un sopar, no us agobiaré amb els detalls, parlant de llibres amb uns amics, va arribar al compromís de muntar una pàgina web on recomanar-los els millors llibres que havia llegit. El compromís es va esmunyir amb els efluvis de l'alcohol però rera aquell dinar o sopar, no us agobiaré amb els detalls, parlant de llibres amb uns amics, va decidir que potser ja era hora de possar-se.

I es va possar i va nèixer B de Llibre i va passar l'adreça als seus amics que sorprenentment són els que menys se la miren però a la xarxa ha descobert que hi ha més amics, i que han creat llocs màgics i remots que et conviden a visitar i que són els seus blocs i dels quals posses un enllaç al teu com si fos un quadern de bitacora per mariners perduts a la recerca de llocs màgics i remots.

I tu? Tens un lloc màgic i remot? I si no a que esperes a crear-lo? Es fàcil...



Passo el meme a:
La última comentarista de B de Llibre: http://tumateix-llibres.blogspot.com/
En Biel, primer comentarista de B de Llibre: http://tintaxinesa.blogspot.com/
En Jacme, el comentarista més personal: http://www.basar.cat/

Historias veinals: La visita

I anem per la quarta Història veïnal! De la introspecció i l'evocació de la primera; del record i la nostàlgia en la segona; i la por i el neguit en la tercera, passem ara una fantasia literària d'alta volada, que a més, s'ha cenyit escrupolosament a l'espai demanat.

Els companys de l'escala D semblen haver-se confabulat per fer-nos somiar una mica. L'Anna, la reina de la Biblosfera; la Trillina, una autèntica peça de museu (vivent) que s'ha canviat de pis fa poc; l'Euria, que té un obrir i tancar d'ulls molt candenciós i en Jordi González (que no, no és el presentador de TV; si no un gran ressenyador bibliòfil) semblen una sola ploma; com totes les històries precedents. Si ja deia jo que aquí a l'escala hi ha fusta d'escriptors...

Per què... a qui no li agradaria rebre algun cop la visita que tots quatre ens han preparat?

________________________________________
La visita

"No deixis el llum obert que t'entraran arnes!"

Les paraules de la seva mare li ressonaven dintre el cap, reblades pel martelleig constant de les passes del veí de dalt, mentre ell es mirava alternativament l'ampolla de whisky mig buida que tenia al davant i l'estranya criatura que voleiava al voltant de la bombeta. "D'acord", va pensar, "he begut molt". "Sí", va insistir, "he deixat el llum encès. Però és que això passa de taca d'oli!". Incapaç de reaccionar va beure un glop més, directament de l'ampolla, va tancar els ulls amb força, va beure encara una mica més per si de cas i va tornar a obrir els ulls de cop, ple d'esperança. Res. La minúscula fada seguia sent una minúscula fada i es negava a transformar-se un cop més en l'arna o el mosquit que hauria de ser. I a més a més, per fer-ho encara pitjor, s'exhibia sense cap vergonya a la claror de la bombeta nua, dansant amb moviments sinuosos que encara pertorbaven més el seu cap emboirat per l'alcohol. "Això no pot estar passant, dec estar somiant". Per assegurar-se'n va pessigar-se la cama amb força, però l'únic que va aconseguir va ser fer-se un mal espantós i que la criatureta voladora es contorsionés encara més. I si no fos que de tan petita que era amb prou feines li veia el rostre, hagués assegurat que un somriure burleta li il·luminava les faccions.

Els ulls negres d'aquella criatura l'observaven fixament, insinuant-se i despullant-lo amb cada mirada. La temperatura corporal augmentava, el ritme cardíac s'accelerava i la ment emboirada pel whisky estava més serena a cada fracció de segon que passava. La flama de les espelmes vermelles que tenia enceses sobre la tauleta de nit s'agitava amb cada un dels seus gemecs silenciats. Tancava els ulls i sentia el suau aleteig d'aquell ser màgic passejant per sobre la seva panxa, pujant a poc a poc pel pit, arribant-li al coll, a cau d'orella... El seu cos es va estremir, no es podia creure que finalment, després de tantes llargues nits d'espera l'hi hagués tocat a ell. Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva.

La situació el superava: la fada, les insinuacions, el whisky... es va alçar de la butaca del costat del llit, va donar un cop de porta sec i es va trobar al mig del carrer. Mentre s’anava posant de mala manera la jaqueta, pensava que tot era culpa d’aquella màscara. Aquella criatura perfecte encara estava a l’habitació i ara ell fugia. Es va posar la mà a la butxaca buscant desesperadament el paper on es va anotar la direcció del bar, tornaria a parlar amb la Sílvia per demanar-li explicacions. Cada passa es feia més feixuga, entre l’alcohol, el neguit i la son que arrossegava de dies. Detestava la boira d’aquella ciutat. Dos carrers més amunt i a la dreta ja hi veuria el bar. Des del cap del carrer podia sentir la música, rítmica i embriagadora. Va entrar. El local tenia una llum tènue, colors terrosos i un ambient de misteri. Ella el mirava des de darrera la barra, amb un somriure maliciós.

—Tot això provoca aquella màscara?

—No et feia il·lusió sentir-te especial? No et queixaves de no ser un dels afortunats?

Ella es va girar i va agafar la seva bossa de mà. Amb un gest li va indicar que la seguí. Ell ho va fer i per una vegada la mirada no la tenia fixa en les seves natges sinó en la seva bossa i no entenia el perquè.

Varen entrar en una petita habitació que servia de rebost al bar i ella va encendre una bombeta que donava una llum tèrbola. Va tancar la porta, va obrir la bossa i va treure un pot de cacau en pols. Al obrir-lo va veure una petita llum al seu interior i una petita fada va sortir amb cara de son. Es va mirar la Sílvia, se’l va mirar a ell i va iniciar un vol per l’habitació fins aterrar sobre la mà d’ella que va somriure plàcidament. Llavors ell va comprendre, es va acomiadar breument i va marxar.

Va sortir al carrer on la freda nit li va acabar de fer passar els efectes de la beguda, caminava ràpid i de reüll veia el somriure de complicitat de la lluna.

Va arribar a casa i la va trobar buida. Desconsolat va seure sota la llum que encara romania encesa i va sentir una petita remor d’ales. Sobre el palmell de la seva mà oberta una petita fada es va cargolar a dormir i ell va sentir una pau i una felicitat com mai abans havia sentit.

@ Anna,
Trillina,
Euria,
Jordi González, (de l’escala D)

El primo de zumosol

Benvolgut Sr. Rajoy,

Avui he escoltat a la ràdio la seva anècdota del cosí físic (veig que continua mantenint el to còmic sempre que explica una anècdota) i la dels deu millors científics mundials amics dels seu cosí (que Déu ni do les amistats del seu cosí).

A mi aquesta anècdota m'ha fet recordar una que em va passar amb el meu cosí, que no és físic però en té un bon físic ja que és marmolista, i la de 10 amics seus del bar que són famosos a nivell mundial pels seus mètodes científics per fer traveses.

Un dia que estava amb ells fent unes cerveses em van fer una juguesca a veure si m'encertaven que esmorçaria demà. Llavors em van demanar sobre els meus gustos, el que tenia a casa, el que soparia i llavors van escriure la seva resposta en un paper. Al dia següent vaig tornar i vaig dir el que havia esmorçat: "entrepà de pernil". Ells van obrir el paper on hi havia les seves respostes i em van dir "hem encertat". Al paper deia: entrepà de pernil 90%, entrepà de formatge 5%, got de llet i galetes 4%, res 1%.

I es que Sr. Rajoy quan algú vol averiguar una cosa utilitzant mètodes científics mai li garantirà, perquè garantir vol dir una probabilitat del 100% i això es pot dir que no existeix.

No sé si mai ha vist un avís metereològic, bé, estic segur que no, en ell el temps per demà està dividit en franges: possible, probable i molt probable; i cadascuna d'aquestes franges té assignat un rang de probabilitat.

Per tant Sr. Rajoy, és normal que el els 10 millors científics mundials no li garanteixein al seu cosí quin temps farà demà a Sevilla però segurament, si els fa la pregunta correcta, haurien de ser capaços de dir quin temps és possible, probable o molt probable que faci.

Young Foks(2)

Jo ja vaig publicar un post diguen que era enganxosa com una mala cosa. No veig la TV però segons el diari es veu que la cosa se surt de mare. Publicat al Periodico d'avui:

"EL FENOMEN MUSICAL DE LA TEMPORADA VE D'ESCANDINÀVIA

Un grup pop suec conquista el mercat amb la 'cançó del
xiulet'
• 'Young folks', de Peter Bjorn and John, acapara anuncis, sèries de televisió i tons de mòbils
• El tema, editat l'any passat, encapçala llistes gràcies a la seva melodia omnipresent i enganxosa

Tret que vostè hagi viscut sota una roca durant les últimes setmanes, deu haver sentit aquest xiulet. Un que ve acompanyat de bongos, maraques, una línia de baix juganera i un diàleg melòdic noi-noia. És impossible escapar de la cançó del xiulet. Es titula Young folks i els seus autors són el grup pop suec Peter Bjorn and John.
Des que la cadena de televisió Cuatro la va convertir en sintonia de Cuestión de sexo, tot Espanya anqueja al seu ritme infecciós. És inevitable. Sona en aquesta sèrie i en els seus anuncis; en els anuncis de tons i politons, i en els mòbils dels qui paguen per tenir-los; també en la publicitat del CD de la tercera temporada d'Anatomía de Grey, i des dels bafles amb subwoofer dels que fan servir aquest disc per patrullar la metròpolis; encara que és probable que no sentin aquest recopilatori sinó el de Supermodelo 2007, supervendes gràcies al xiulet ubic. Els que vegin el psicodrama fashion amb Judit Mascó com a amfitriona el sentiran almenys un cop per setmana.
Però encara hi ha més. Els addictes al FIFA-08 es descentren en les jugades per culpa del xiulet de sempre. Els que es descarreguen les noves sèries americanes hauran sentit aquesta melodia a Journeyman, Dirty sexi money, Big shots i Gossip girl. I, casualment o no, la col.lecció tardor- hivern 2007 de la cadena Pull and Bear es diu... Young folks. La cançó del xiulet és un hit estratosfèric amb un èxit a Espanya que és la culminació d'una carrera impressionant.

REMESCLES
Des de l'any 1999 el grup ha estat seduint en cercles indies i Young folks (editada el juny del 2006) està en el tercer àlbum de Peter Bjorn and John, Writer's block: una col.lecció de delícies pop retroactuals amb ressons d'Aztec Camera, Yo La Tengo, The Magnetic Fields i My Bloody Valentine i les seves guitarres més enllà dels límits de la realitat.
Des de l'aparició del disc, el xiulet obsessiu de Young folks es va començar a propagar com una ona expansiva per blocs i clubs de música alternativa; una febre solament augmentada quan va sortir, a l'agost, com a senzill, amb l'afegit en la versió maxi d'unes quantes remescles irresistibles. Per als fans del pop independent, va ser la cançó de l'estiu. La revista New Musical Express la va elegir segona millor cançó de l'any, tan sols superada per Over and over, de Hot Chip. I a Espanya va quedar en setè lloc en el rànquing de la revista Rockdelux.
Lluny de desinflar-se, el fenomen Young folks no ha fet sinó créixer el 2007. Aquest any s'han multiplicat les versions de la peça des dels més diversos angles: bluegrass per a Dawn Landes, folk d'accent nipó per a Shugo Tokumaru, hip hop per a la icona Kanye West (que va comptar amb el trio suec com a banda de suport al festival Way Out West de Göteborg)... El segell Wichita acaba de reeditar el tema com a senzill amb nova remescla, de manera que tot indica que hi ha Young folks i xiulet per temps.
El grup no s'avorreix de tocar-la en directe, encara que ara porta el xiulet pregravat per si els pulmons els traeixen. I pocs semblen cansar- se d'escoltar-la, perquè aquesta cançó sobre la tonteria i la meravella adherits al començament d'una relació sentimental és massa bona per avorrir. Una veu dissident va sorgir a la xarxa, encara que va durar poc (del 7 al 16 de març): des del bloc Stop Peter Bjorn and John, algú amb l'àlies de The Wrong Folks movia a fer pinya contra la cançó del xiulet i invitava a "aturar el grup perquè no siguin més populars del que ho són ara". Ha perdut.

JUAN MANUEL FREIRE
BARCELONA"

Ramble Tamble de CCR

Del final aniré al principi. I al principi van ser els Credence Clearwater Revival. A la meva casa mai han estat uns grans amants de la música i, deixant de banda els discos de copla espanyola de la meva mare, i els discos de propaganda o de regal ningú comprava discos. Per tant, per mi és un gran misteri com va arribar el disc Cosmo's Factory a casa. Suposo que l'hauria de deixar algú a les meves germanes grans i allà es va quedar.
La qüestió es que jo des de petit era molt espavilat i savia com fer anar aquell tocadiscos automàtic i a piles que havia a casa i a molt curta edat (no recordo exactament quina) no feia més que possar aquell disc, saltar, girar, botar i cridar "Rock and roll". Les meves germanes reien i els meus pares al principi també però al final desesperats van optar per esperar que s'esgotessin les piles del tocadiscos i no comprar-me més i finalment no comprar més piles per cap ràdio de la casa ja que jo no parava de sintonitzar emisores on emetien una música amb un vòlum infernal per un nen tan petit (jo no devia arribar ni als 6 anys). Encarar conservo el disc i tinc tota la discografia en CD (en realitat tinc més de 1.000 CD de música de tots els estils).
És un gran disc i costa molt escollir un tema però el primer crec que és magnífic pels canvis de ritme que imprimeix i per la tonada que t'enganxa. Espero que el gaudiu: "Rock and roll"

La memoria de l'assassí

Avui m'he vist una pel·lícula que per tenia arraconada esperant que li pogués fer un forat en la meva atrafegada vida. Tenia bones esperances per ella i he de reconèixer que no m'ha decebut. Dos hores i escaig de bon entreteniment i d'origen europeu, la qual cosa avui en dia costa de trobar.
Aquesta pel·lícula és belga i allà es va estrenar el 2003, el 2005 va voltar pel nostre país i vaig sentir bones veus per ella. No és la millor pel·lícula del món però té un bon nivell.
La trama volta un assassí amb Alzheimer que mata un important funcionari belga. Quan la policia judicial comença a investigar troba conexions amb uns cas de pederàstia i les altes esferes belgues. Tothom cerca l'assassí, la policia, els que l'han contractat però aquest, tot i els seus lapsus de memòria, és gat vell i se'n va ensortint en l'intent de fer que la gent conegui la veritat.
Vaig escoltar una vegada en una entrevista a Ventura Pons que reconeixia que ell, com a membre de no recordo quin jurat, tenia l'oportunitat de veure moltes pel·lícules europees que superaven en qualitat a tot el que el mercat ens fa empassar.
Ens perdem moltes bones pel·lícules dels mercats europeus i potser ja seria hora que com a usuaris ens rebelesin i miressin de canviar les tornes.

Young Folks de Peter Bjorn and John

Voldria començar la casa per la teulada i recomanar la última cançó que m'ha enganxat. Ells són suecs i tenen un disc, el que he escoltat amb aquest single, que està molt bé.
Espero que no us passi com a mi que vaig escoltar el disc de passada, se'm va quedar la tonada de la cançó i ara la xiulo obsessivament a totes hores i fins i tot la porto al mòvil.
Per cert, la noia que canta a la cançó es una col·laboració, amb un grup que es diu The Concrettes.

El video

Avui com cada matí al aixecar-me, faig una repassada a les edicions digitals dels diaris i em trobo que la dreta espanyola ha fet un video de rèplica al video del partit socialista que defensava l'assignatura de Ciutadania.
Vull començar dient que l'assignatura la trobo repelent, em recorda certes assignatures franquistes. Per continuar, el video socialista és més repelent encara però és que la resposta de la dreta espanyola ja no té nom...
En la meva opinió, son ells els que tindrien que seure i aprendre respecte i bones maneres, humilitat i sobretot recordar que la política és un servei públic són els propis polítics. Estic cansat de veure com el meu sou es manté invariable i mentrestant ells porten una vida gairebé de luxe, volent portant l'economia del país però reconeixent què amb tot el que cobren no arriben a fi de mes, i en canvi nosaltres tenim què fer anar l'enginy per arribar-hi ja que cada mes tots els productes bàsics són més cars.
Deu ser per això que no tenen prou enginy per fer un video promocional decent.
Jo em quedo amb el record de la Lloll Bertran i la seva hostessa, Vanessa, promocionant...el video...

El fabulós viatge de Jesús M. Tibau

En Jesús M. Tibau es supera setmana a setmana i joc a joc. Aquesta setmana fa el seu propi homenatge a la cultura catalana i per fer-ho ha preparat un viatge pet set blocs al voltant dels Països Catalans:
Catalunya: El vertigen del trapezista
País Valencià: Filant prim
La Franja: Llibreria Serret
Illes Balears: No em diguis que és un somni
Catalunya Nord: Catnord
Alguer: Apunts des de l’Alguer
Andorra:Blokand
Animeu-vos a participar en aquest nou joc literari, el 25è, avui dia 10 a partir de les 20 hores.

Aromes de Montserrat

Un matí estava atenent una senyora a la feina quan va comparèixer un company que, pendent de la propera data de jubilació, es passeja entre nosaltres esperant que algú li encarregui quelcom a fer. Aquest pobre home té, a més a més, un problema de prostata que provoca que se li escapi part de la micció amb el que tot el dia, fa una forta olor peculiar.
Doncs bé, estava jo atenent aquella senyora i olorant al aromàtic company quan a aquest, com si no fos suficient, se li va escapar un petarró d'aquells silenciosos però dels que deixen rastre. Jo estava mig marejat i atenia a la senyora intentant aguantant el tipus ja que no entenia com aquella dona no s'adonava de res.
Llavors va entrar una companya d'un altra unitat que de tant en tant ens ve a visitar i amb un gran somriure va dir "Que bé que esteu aquí amb aquest aroma de maduixes". Jo no vaig poder més vaig deixar anar una excusa de mal pagador, em vaig anar al despatx contigu on les meves companyes estaven refugiades feia estona dels efluvis primaverals i vaig començar a riure com un boig. Quan vaig recuperar la compostura vaig tornar a la sala, on encara regnava el tuf a aromes de Montserrat, em vaig disculpar amb la senyora i la vaig acabar d'atendre i llavors em vaig adonar que si no s'enterava de res era perquè mastegava incessantment un xiclet de maduixa rera l'altre per controlar les ganes de fumar.

Sigueu Benvinguts

Quan Peter Brown va arribar a aquell edifici va decidir que volia que aquella vegada fos diferent. Fins llavor, sempre que hi havia anat a viure a algun lloc, es trobava que la gent només es coneixia de creuar-se al replà de l’escala o de trobar-se a l’ascensor i, com a molt, es feien entre ells un so gutural que era l’equivalent a una salutació.

Va penjar un cartell al vidre de l’entrada on anunciava una festa de benvinguda per tots els veïns per dissabte a la tarda al petí jardí interior que hi havia a l’edifici. Es va encarregar de que l’Ajuntament li cedís taules i cadires, va comprar begudes i menjar a compte del pressupost comunitari , va passar uns quants dies seleccionant i gravant música per animar a la gent i va dedicar tot el dissabte el matí a preparar-ho tot.

Dissabte, a la hora senyalada, Peter Brown estava nerviós amb tot preparat, la música sonava i uns globus ballaven amb el vent en un jardí desert. De sobte, va arribar Jackie Blue, que era una noia que sempre estava trista i solitària i havia decidit baixar perquè el seu psiquiatra sempre li deia que havia de aprofitar totes les ocasions que pogués per canviar el seu estil de vida. Peter es va acostar cap a ella amb el seu millor somriure i es va entrebancar amb un globus que s’havia ajagut a descansar als seus peus fart de tant de ball. Jackie Blue no va poder reprimir una gran rialla. Les cortines de moltes finestres es van sacsejar i molts ulls solitaris van veure a Mr. Brown i Mrs. Blue xerrant i rient animadament al petit jardí.

Poc a poc van anar baixant la resta de veïns, tots es presentaven i s’excusaven per la tardança. Mr. Brown els dispensava a tots i els anava presentant entre ells. Es sentia plenament satisfet i compensat per totes les molèsties que s’havia pres aquella última setmana.

Aquella festa va ser el principi de tota una sèrie de grans amistats que van canviar la vida de tothom. Peter Brown, Jackie Blue i Charlie Green, que era tot un activista ecologista, van fundar, juntament amb alguns veïns més l’associació Rainbow a favor de la natura. Aquestes activitats li van alegrar la vida a Mrs. Blue que va poder deixar d’anar al psiquiatra per aquella tristesa, la qual no entenia d’on li venia. Milly Pink, una solterona que rondava els quaranta i timorata es va enamorar de John Red, un home solter també de més de quaranta i que cada vegada que una dona el mirava es posava vermell. Joe Black i Maggie White també van acabar formant parella i van acabar tenir un nen al qual li van dir Grey. Mathew Purple, que era gai, va trobar la seva mitja taronja, va conèixer a Michael O’Range, un irlandès culturista que també entenia.

Peter Brown va continuar vivint la resta de la seva en aquell edifici on tothom es coneixia, es saludava i s’aturava a xerrar quan es trobaven com grans amics. I tot que algun dels veïns va marxar, cada vegada que arribava un nou veí entre tots li preparaven una gran festa al petit jardí interior de l’edifici, on els globus ballaven amb el vent, els veïns amb les veïnes i alguns veïns amb alguns veïns.