The times are'nt changing

Al seu moment Dylan va cantar que els temps estaven canviant. A espanya, per molt que diguin, això se'ls en fot.

He trobat aquesta ressenya en una autobiografia que confirma que a Espanya els temps no estan canviant.

"... La campaña feroz contra el Estatuto en algunos periódicos..."
"... Han tomado el estribillo de decir que España entera protesta contra el Estatuto, y que vamos a desmembrar a España. Si se limitaran a combatir el Estatuto, proponiendo otro mejor, o a no negar redondamente la autonomía en nombre de otra organización más centralista del Estado, estarían en su derecho y no habría más que oponer razones a razones. Pero lo que menos les importa es el Estatuto y lo que más, cazar al Gobierno en un desfiladero..."
20 de maig de 1932
Manuel Azaña, Memorias políticas y de guerra, vol. I (Ed. Crrtica pag.469)

Connexio Papyrus

Ja sé que no escric gaire des de fa temps. Ja sé que potser poca gent ho llegirà. Però només que la difusió arribi a solsament una persona més mereix la pena l'esforç.

Molts de vosaltres, o tú, ets un fanàtic dels llibres. No en tens més per qüestions econòmiques o potser desitjaries tenir menys per qüestió d'espai.

Per totes aquestes inquietuts ha nascut "Connexió Papyrus". La millor manera de fer una explicació és reproduir un article del Punt Diari.

"Connexió Papyrus

Celrà estrena un espai per recollir llibres usats i redistribuir-los perquè arribin a nous lectors

24/09/09 02:00 - xavier castillón email protegit

Una imatge dels preparatius, ahir, al local de Connexió Papyrus. Foto: MANEL LLADÓ.

Al'era incipient del llibre digital, el vell amic llibre de paper continua sent reivindicat com un esplèndid contenidor i transmissor d'idees i sentiments; de cultura, en definitiva. Això sí, hi ha moments a la vida que, en el nostre cada vegada més reduït espai vital, els llibres poden arribar a ser una immensa nosa de la qual necessitem alliberar-nos. Molts llibres acaben directament en els contenidors –i si són els destinats al paper, encara gràcies– perquè ja no els volen ni les biblioteques públiques ni les llibreries de vell, també per manca d'espai. On portar-los perquè no acabin a la trituradora?

Per intentar donar una solució a aquesta incògnita ha nascut a Celrà l'associació Connexió Papyrus, que el dissabte 3 d'octubre, a les 4 de la tarda, inaugurarà un local dins del complex de La Fàbrica –concretament al costat del pavelló de les piscines– per recollir i repartir llibres usats, és a dir, per redistribuir-los i donar una segona oportunitat a aquests llibres que ja no fan servei en un lloc però encara poden ser molt útils en un altre context. Connexió Papyrus és iniciativa d'un grup de persones, entre les quals hi ha bibliotecàries i bibliotecaris de Celrà i localitats properes, que fa mesos que intenten buscar una alternativa al fet que les biblioteques ja no puguin acceptar donacions, la qual cosa té també una lectura positiva, perquè vol dir que la xarxa de biblioteques públiques ja té prou recursos per crear els seus propis fons. L'Ajuntament de Celrà ha col·laborat en el projecte cedint gratuïtament el local a l'associació, i la Central de Biblioteques de Girona també ha aportat el programa informàtic per gestionar aquest servei inèdit a les comarques gironines i col·labora en la seva difusió.

Com funciona Connexió Papyrus? Els llibres usats es poden portar al local de l'associació –que, de moment, obrirà els dissabtes de 4 a 7 de la tarda– o també es pot demanar que els vinguin a recollir a casa. Es tracta sempre d'un intercanvi altruista: ni es paga pels llibres, ni es cobra per recollir-los. Aquí tot és treball voluntari. D'altra banda, els lectors també poden anar al local a buscar llibres. El soci particular paga 20 euros a l'any i, després, cada llibre li costarà el preu simbòlic de 2 euros. Els seus responsables remarquen que no volen competir «en absolut» amb les llibreries de vell. També s'ofereix un servei per a organismes públics, escoles, instituts i associacions, que per 20 euros a l'any podran disposar de tots els llibres que vulguin sense cap cost afegit i, fins i tot, fer-ne reserves en funció dels seus interessos. Per exemple, una ONG que treballi amb nens i nenes d'un país llatinoamericà pot sol·licitar que Connexió Papyrus li reservi els llibres infantils o educatius en castellà que vagin arribant a l'associació. Connexió Papyrus anirà enviant regularment als seus socis un butlletins amb la relació de llibres que hagi rebut recentment. La via de contacte és el mail: connexiopapyrus@gmail.com email protegit .

Mentre s'acaba de pintar el local i s'instal·len lleixes i algun sofà, ja hi ha uns 2.000 llibres que esperen lectors. També es preparen uns punts de llibre que es repartiran el dia de la inauguració, mentre els assistents prenen un cafè i comencen a remenar llibres. Aquest espai del llibre vol anar més enllà i organitzar activitats, com ara una exposició de fotografies sobre la lectura, prevista per al novembre, i un taller infantil de manipulació de cartró, que tindrà lloc al desembre. Amb les aportacions dels socis, Connexió Papyrus aspira a ser autosuficient i a pagar el sou d'una persona per poder ampliar prestacions i horaris. En un racó del local, hi ha la reproducció d'un antic cartell republicà: «Leed. Combatiendo la ignorancia derrotareis al fascismo»."

I recordeu que només la podeu utilitzar per portar o comprar llibres sinó ajudar fent-vos voluntaris per ajudar en recollides, classificació, difusió o ampliar els horaris d'obertura.

Dol a les aules

Ha mort un avi de 90 anys a Àfrica. El fet podria passar desapercebut si no fós que aquest home, tot i ser d'origen humil, va ésser noticia al seu dia pel seu afany de millora personal.

I és que Kimani Maruge, de professió pastor de cabres, va decidir als 84 anys d'apuntar-se a l'escola i aprendre a llegir i escriure. Hi ha diferents històries dels motius que el van motivar a prendre aquesta decisió però a mi em sembla molt honorable que una persona vulgui aprendre i que aquest desig d'aprendre no es vegi coaccionat per la seva edat o condició social.

Ell, que ha mort a dos anys de treure's el seu títol, tindria que ser motiu d'orgull a l'afany de superació i servir-nos per mirar-nos una mica menys el melic, ser menys superficials i fer que cada dia volguem ser millors persones.

La sacsejada del capitalisme

M'aixeco i llegeixo els diaris en versió electrònica; d'una banda segons el Banc d'Espanya tota la culpa de la crisi la tenim els treballadors i les nostres inflexives peticions de salaris cada cops més alts. D'altra, augmenta el nombre de treballadors descontents amb el seu sou i el seu horari ja que no els permet conciliar la vida laboral i familiar.

Aquí, pel que sembla ser hi ha dos coses que la gent ha oblidat, la primera és el principi de Peter. Segons aquest principi tothom ascendeix a la vida fins arribar al seu màxim grau d'incompetència. Si traduïm això en sous i empresa, tenim que hi ha molts alts càrrecs que, al no saber que fer amb ells, els possen a fer feines ridícules cobrant sous estratosferics. El principi de Peter defineix aquest fenòmen com a "arabesco lateral" i jo que he treballat en una multinacional ho he vist possat en pràctica diverses vegades.

La segona cosa que manca a aquest país és producció. Es fan moltes hores de feina però es produeix poc. Tinc ja una dilatada vida professional i he après que si vols caure bé al cap només t'has de preocupar d'arribar cinc minuts abans que ell i marxar cinc minuts després. Apart d'això a moltes fàbriques, que acostumen a ser PYMES, es prefereixen reinvertir els beneficis en convertir els seus propietaris en nous rics en lloc de modernitzar-les i fer-les més fortes. En conseqüència, a la primera sotregada cauen totes per manca de liquidesa i resposta a la producció.

I el principi de Peters aplicat a la producció? Bé, no l'oblidava. Una de les primeres coses que ensenya aquest principi és que no sempre el millor mecànic és el més capacitat per fer de cap dels mecànics i és clar, això quan has d'organitzar un equip i produir es nota.

Si voleu un consell cordeu-vos el cinturó i feu-vos un hortet al balcó ja que venen temps molt magres.

Dimarts, 15 de febrer de 1831

"L'odi no li fa mal a ningú: és el menyspreu el que fa caure a l'home"

Goethe , extret de J.P. Eckermann "Converses amb Goethe"

El nombre de rics augmenta (i els mileuristes també)

Ja superem el 42%!!!!

I dic superem perquè finalment m'han pujat el sou i arribo a mileurista (i després diuen que a les administracions públiques es cobren grans sous...).

Però com sempre en aquest país continua augmentant el nombre de millionaris i, per més inri, es demana moderació salarial que com sempre afectarà als de sempre.

Tot i que l'administració pública congeli el sous dels alts càrrecs, no hem d'oblidar que és a les empreses on es talla el bacallà. I allà la despesa no està en el sou del petit treballador sinó en el dels grans executius.

Que cobren els grans executius de les empreses que cotitzen al IBEX ??? Quan li paga Telefònica a Zaplana ??? I Vueling a Piqué ??? Que han fet les constructores amb els beneficis de tots aquests anys ???

Com sempre farem de putes, no cobraren i a sobre possarem el llit...

Passo del iPhone

La gent sembla idiota. Tots a la carrera darrera d'un telèfon mòvil ple de funcionalitats de les quals no faran servir ni el 10% d'aquí 3 mesos i tot per pura moda.

Vaig estar veient el que té un amic meu (de l'anterior fornada). Reconec que és molt maco, molt fàcil d'utilitzar i a la vegada molt inútil.

La majoria de les seves funcions poden ser superades i millorades per un bon reproductor MP4 que a més són actualitzables.

No m'agrada que no utilitzi software lliure, que no se li pugui canviar la bateria, que no suporti pdf, que no reprodueixi flac, que no estigui en català...

Estic segur que algun dia el telèfons movil tindran totes aquestes funcionalitats (possiblement abans del que ens pensem) però fins llavors potser ens caldria meditar que es el que realment necessitem i el que les companyies ens mostren com a modes per tal d'incentivar el nostre consumisme voraç.

Johnny Cash el Terminator

Mai he estat un fan del "country" però quan apareix un home com Johnny Cash no pots fer més que seure i escoltar-lo ja que sempre té cops amagats i ahir m'ho va tornar a fer.

Quan els germans Wachowsky van fer aquella gran escena de Matrix on entra carregat d'armes al control i comença a sonar la música de Propellerheads van crear estil i, per dolenta que hagi estat la sèrie, el que hagi dirigit l'últim episodi de Terminator The Sarah Connor Chronnicles ha fet quelcom així.

Cap al final de l'últim episodi de la primera temporada, hi ha el típic edifici americà de lloguer d'apartaments amb piscina on el FBI va a detenir el Terminator com a sospitós d'assassinat. Llavors comença a sonar una enganxosa cançó "country" i en un moment donat la imatge es centra en la piscina on comencen a caure cossos d'agents del FBI. Poc a poc l'acció es va desenvolupant mentres s'acaba l'episodi i va sonant la cançó fins al final. Autenticament genial.

Quan el vaig acabar de veure la meva pregunta va ser, ¿però quina canço és aquesta?. I pel que vaig veure per internet havia generat molta expectació ja que es tracta d'un tema que havia quedat inedit fins el 2002 de Johnny Cash. I es que aquest home no deixarà de sorprendre'm mai.

De moment escolteu la cançó. No he volgut penjat el video ja que l'episodi encara s'ha d'emetre en català però si les veieu ja em direu que us semblen.

Torna un dels millors

Diumenge passat va tornar. Com sempre amb el pitjor horari, amb el temps retallat però com sempre amb una legió de fans incondicionals de Punset i el seu estil d'explicar la ciència (i fins i tot la pseudociència).

El primer tema tractat va ser La plasticidad del cerebro. Com sempre podreu trobrar un resum del programa a la web de TVE i si més no sempre teniu el bloc d'en Punset.

Precissament avui que havia comprat tomàquets

El País 5/04/08

"Los multimillonarios pueden afrontar la inflación sin problemas, las dificultades son para los que tienen poco poder adquisitivo". Jean-Claude Juncker, primer ministro de Luxemburgo y presidente del Eurogrupo (ministros de Finanzas de la zona euro), expresaba ayer así su inquietud por los efectos negativos del alza de precios. Con el mismo tono pedagógico-populista, Juncker prosiguió: "Ni a mí, ni a Joaquín [por Almunia, comisario de Asuntos Económicos y Monetarios], ni a Jean-Claude [por Trichet, presidente del Banco Central Europeo] nos preocupa la subida de los tomates, porque los podemos pagar".

I jo que em recordo de la mare de tots tres precissament avui que n'havia comprat i he flipat amb els preu. I es que havia pensat en fer-me un hortet a casa però resulta que amb la sequera no el puc regar (com us ho feu els multimillionaris amb els camps de golf???).

I quines són les vostres brillants solucions? Les de sempre: no pujar els sous. Es clar, és cert que el primer que t'ensenyen a economia és que quan augmenta la demanda pugen els preus. i que la inflació puja per comprar. Però també ho fa per altres motius. I que tal si deixeu de fer el bretol a la borsa els multimillionaris? No venen d'aqui moltes de les desgràcies? I és que al final aconseguireu simplificar les classes socials als que ho tenen molt fotut, els que ho tenen fotut i els de sempre que viuen de conya i no s'enteren de res.

Doncs mira, jo també tinc una gran idea. Com aneu tan sobrats...¿què tal si renuncieu als vostres supersous pagats amb diners públics?

Algú ha vist el meu cap????

Intento ser ordenat i metòdic sense que això arribi a ser una enfermetat. Bona prova d'això és el meu escriptori de casa que és un auntèntic merder.

Però la qüestió és que últimament vaig tan liat que no ha estat fins avui que no m'he adonat que ni tan sols havia canviat el llibre que estava llegint. Ara puc penjar el nou i comentar-lo una mica ja que m'he llegit ja una tercera part.

Cheever és un d'aquells autors que molts recomanen i mai t'atreveixes a llegir ja que totes les seves recopilacions ronden el miler de pàgines. Si goses fer-ho, descobreixes un escriptor de contes diferent. Les seves històries són planeres, amb gent de carn i ossos que suspira, somia, poques vegades guanya i moltes vegades perd.

En dues paraules, Reality bytes.

Els contes infantils

Un dia em van comentara l'ecola que els extranyava l'afició del meu fill a que li llegissin contes i jo els vaig respondre que a casa sempre li llegia. Va ser mútua la cara de sorpresa que se'ns va quedar a ambdós per això. A la mestra perquè es veu que no es habitual que els pares llegeixin als fills i a mi perquè em sorpren que uns pares, que en teoria farien qualsevol cosa pel seu fill, no siguin capaços de dedicar-li 20 minuts diaris per llegir-li els seus contes favorits.

La qüestió es que cada dia el meu fill cada dia em ve amb els seus contes favorits perquè li llegeixi (sort que només té 18 mesos...) i em trobo que o els trenquem a causa de la repetició incesant de la mateixa història, o bé són una successió d'imatges sense conexió (amb el que en tinc que inventar la història).

Llavors he arribat a les següents conclusions:

1. Els contes infantils tindrien que portar una mínima recomanació d'edat. Hi ha històries que el nen no enten per molt macos que siguin els dibuixos i l'únic que li agraden al nen són aquests i el teatre que fa el pare.
   
2. Ha d'haver una distinció entre contes que expliquen històries i d'altres que només mostren objectes per aprendre a llegir o reconèixer objectes. No són el mateix.
   
3. Les històries han de ser pensades segons la recomanació d'edat (punt 1) que figuri al conte. A ser possible amb molts elements que es puguin escenificar mitjançant gestualment o sonorament i on puguin intervenir tan la persona que l'explica com la que l'escolta. Tinc contes amb unes parrafades increibles que no sé com explicar-li al meu fill. Bé, no les entenc ni jo...
4. Els contes infantils han de ser pensants i dissenyats per nens. Això no només vol dir dibuixos i colors atractius sinó vol dir pàgines de cartró dur per poder llegir el mateix conte 10 vegades en 20 minuts sense que tot es trenqui als 3 dies.
5. El somriure d'un nen després de 20 minuts de fer el burro explicant-li els seus contes favorits és quelcom dificil d'oblidar.

Tancat per defunció

El títol pot sonar a acudit però no estic per acudits. Estic enfadat, trist, confús, desorientat... Avui al bloc de Antaviana he definit la expressió de kafkià com allò que és "Increible pero cierto" el surrealisme que ens desmonta la realitat i no trobo res més surrealista que el que ha passat avui. Per molt que em diguin que això ha passat i passarà, que passi aqui i allà. Perque al meu món tranquil i civilitzat aquestes coses no passen i no haurien de passar.

Jo pensava que el fet que ahir li haguessin robat la bossa a la meva dona és el pitjor que em podia passar però el d'avui no té paraules.

Em pregunto, qui tria la victima? Serà capaç de menjar i dormir?

Quina llàstima de vides malbaratades.

L'engany de l'audiència

Molts de vosaltres haureu vist les xifres que deien que el debat (ja,ja,ja perdoneu no puc evitar riure al veure que a tan lamentable espectacle li diguin debat) entre els dos principals candidats a la presidència del Govern tingués una audiència rècord a la història de la televisió.

Però, us heu aturat i mirat com es calculen les audiències en aquest país?

Aquestes audiències es controlen principalment mitjançant els audímetres que té repartits per tota la geografia espanyola l'empresa TNS (potser us sona més si us dic Sofres). Quants i qui els té és un misteri, és calcula que deuen haver uns 5.000. El criteri per tal que una familia tingui un audímetre es que tingui un telèfon, un mínim de dos televisors i la familia ha de ser de tenir com a mínim els pares, un o dos fills i preferentment els avis visquent amb ells.

Com funciona? Cada membre de la família té un número assignat i quan està mirant una televisió ho indica picant el seu número al comandament i quan marxa igual. Llavors es registra tots els canals que es miren des d'aquell televisor i qui els mira.

Desavantatges? Doncs, molt evidents. Qualsevol que hagi estudiat una mica d'estadística s'adonarà de que la franja de població estudiada és molt petita. A més, i per possar un exemple, jo quan vivia a casa dels meus pares no mirava mai la tele perquè sempre estava de festa però quan em vaig independitzar com que el sou no em donava no sortia i la mirava. Per tant, tenim també un exemple de què depenent de la situació familiar els hàbits familiars poden canviar però això ningú ho registra.

Hi ha un altre empresa que és dedica al mateix però amb altres mètodes. Es tracta de EGM. Aquesta última utilitza el mètode de la entrevista i la trucada. No acaba d'agradar perquè és més lent però sincerament, si està ben fet i planificat, pot ser el millor mètode.

El problema és que en aquest país tot ho volen ràpid i per tant hi ha el que hi ha. I per tant, la meitat de les poquíssimes famílies que disposen d'audímetre van veure el debat. Alguns d'ho van veure per feina, d'altres per fervor polític i si tothom en parla es perque els mitjans no callen. ¿Us heu fixat mai en la poca cobertura que li donen els mitjans de comunicació francesos a les seves eleccions en comparació a les espanyoles?

El costumari

La nova oferta d'aquest bazar anomenat precampanya electoral es diu "contracte per immigrants". Amb això es vol que qualsevol immigrant parli la llengua, respecti les lleis, pagui els impostos i segueixi els costums espanyols.

Molta gent encara riu i uns quants encara aplaudeixen en silenci aquesta iniciativa, no ens enganyem, com deia un amic meu "Fumar, beber y pegar a la mujer, deporte nacional". I si no, només cal llegir els diaris.

Aquests que aplaudeixen en silenci no es paren a pensar en les dificultats que té una ximpleria així, en aquesta Espanya "plural" on tothom mira d'escaquejar-se i pagar el menys possible, o sigui, es dona un gran exemple als nouvinguts. Del tema llingüístic ni parlo, només recordo aquell vell lema "Una grande y libre".

Respecte als costums la cosa ja fa riure, que els farem fer, ¿menjar pernil i gaspatxo als musulmans?, ¿que vagin als toros?, ¿que aprenguin a ballar sevillanes?. Jo sóc partidari de que el compliment de costums sigui autonòmic, o sigui, que a Andalusia mengin pernil i aqui pa amb tomata i butifarra. A la Comunitat Valenciana paella i a Euskadi bacallà al pil-pil.

Ara seriosament se'ls pot fer estudiar el Costumari Catala d'en Joan Amades i fer un examen. I després passar llista a les principal cel·lebracions per veure si compleixen!!!

Suposo que d'aquesta quedaran molts bons acudits (el d'avui a la Vanguardia és genial) com aquells de l'època en que Jordi Pujol no feia res més que inaugura escoles i diuen que en una saludava un noi magrebí quan aquest li va preguntar "Senyor President, ¿jo sóc català?". Diuen que Pujol li va respondre "¿Tu on has nascut? ¿A Catalunya? Doncs llavors ets català". El nen es va marxar feliç cap a casa i quan a la nit veu al seu pare li diu "Pare, sóc català". Com a reposta el pare li deixa anar un clatallot i el nen marxa plorant i diguent "Ostres, no porto ni un dia com a català i ja tinc problemes amb aquests immigrants."

Los Informáticos

No hi ha res que m'arregli un mal dia que fer-me un tip de riure; i des de que tinc aquesta sèrie tinc una bona dosi assegurada cada setmana.

Segons wikipedia, el nom de la sèrie és un joc de paraules sense traducció. Fa alusió a IT (Information Technologies) que és el com es nomena els departament d'informàtica en anglès i al fet que passin de dos a tres membres.

Les històries barregen a parts iguals realitat i surrealisme de tal manera que ja no saps quan acaba i comença una o altre. Com vaig escoltar una vegada a un guionista, de vegades la realitat pot ser tan surrealista que la gent no se l'acaba de creure.

La llàstima es que hi ha pocs episodis però són d'aquells que marcaran època.

Catosfera Dia 2 - Blocs i Literatura

Bon dia amb retràs de nou.

Volia penjar el comentari de seguida que ha acabat però primer el buffet de l'esmorçar, després el post de la jornada d'ahir i després la conversa amb Jesús M. Tibau (aprofitant que la xarxa ha deixat de funcionar una estona) m'han fet retrasar en el temps.

A la taula, Tibau ha substituit en Biel Mesquida (baixa per malaltia) i en Toni Ibañez ha llegit un text fantàstic com a introducció. Seguidament la Laura Borràs ens ha parlat de Literatura (creació que requereix un esforç per a la seva creació i per a la seva lectura) Digital i ens ha mostrat un projecte de literatura nomenat "Diari d'una absència" que ha estat una experiència única respecte a les maneres de llegir.

Seguidament han intervingut en Tibau, que ha fet una breu intervenció on destaca que gràcies als blocs els llibres, que normalment tenen una curta vida com a novetat, passen segones joventuts. També han estat breus en en Miquel Bonfill i en Jordi Ferré. En resum, i molt breu també, hi ha molta gent que escriu i que utilitza el bloc per democratitzar la literatura, l'estructura del llibre canviarà i als blocs estan bona part dels futurs escriptors i lectors. Actualment ja està augmentant la quantitat de llibres que es venen per boca orella.

I recordeu que totes les taules estan en video. Fins ara!!!

Catosfera Dia 1- "No aporta puta res"

Bon dia amb retràs.

La Jornada 1 va ser esgotadora. Vaig arribar amb retràs per motius personals amb el que l'actualització de B d Llibre des de la Catosfera va ser un desastre. Em va quedar a mitges.

A més em vaig deixar el plànol de localització i no trobava el lloc, sort que només està situada a 5 minuts a peu des de l'estació de la policia municipal. L'assumpte de l'aparcament fatal, no hi ha bar (només una màquina de begudes) i tenen la calefacció a tot drap.

La conferència inaugural ha estat molt política (autoritats i blah, blah,blah), em vaig a fer una cola a la màquina i quan torno em trobo que ja ha començat la taula de ciberactivisme. Parla en Cesar Calderón i ens fa una presentació de diferents blocs molt entretinguda. Seguidament parla en Marc Vidal i contrariament al que em pensava fa un discurs molt amè.

El torn de comentaris és divertit, perquè ens nomenem Catosfera si hi ha més d'una llengua (i dos)als blocs catalans, perquè a les pancartes diu "trobada de blocaires catalans" si és de blocs en català (al que en Marc respon fent un anunci en directe al twitter) i finalment un espontani agafa el micro i fa un discurs (aprofitant que surtim a la tele) possa a parir a la columna de Vicent Partal perquè "No aporta puta res" i marxa demanant que la gent faci propostes mitjançant els seus blocs.

Seguidament tenim la taula sobre "El codi ètic blocaire". Els dos ponents principals coincideixen en què no cal cap codi ètic als blocs sinó anar en compte en no violar les lleis del país. Juan Varela pensa que els blocs tenen un cert punt d'egocentrisme i gregarisme i que molts d'ells estan manipulats indirectament. Creu que hi ha molts temes importants que haurien de ser discutits com reclamar una llei que permeti al ciutadà saber quines dades tenen sobre ell i perquè les utilitzen les administracions públiques ó la possar a debat la nova reforma de la llei de telecomunicacions entre d'altres. Vicent Partal es va centrar més en els diferents punts que ha de tenir un bon bloc que són una declaració d'intencions, presentació addients entre d'altres i en el fet que els blocaires no són periodistes.

No vaig assistir a la última taula ja que anava endarrerida i estava esgotat. Però tot i això, el resum no podia ser més satisfactori.

Miscel·lània

El món està boig.

Les borses es desplomen i al final els USA ho arreglen tot baixant el tipus d'interès. Pel que es veu, els responsables es van reunir en videoconferència i van prendre una decisió ràpida, a Europa amb sort ho incluiran com a tema per la propera reunió mensual.

A Madrid la campanya no ha començat però fa temps que la guerra està encetada. Telemadrid, ara amb ganes de polemitzar contra el Govern, va emetre un reportatge segons el qual una reportera podia accedir i accedia amb un càmera des de les pistes de Barajas fins a les terminals sense passar per cap control policial. Segons el reportatge era una entrada d'immigrants ilegals en plena vigència. Això sí, un cop emés el reportatge han estat denunciats ja que, segons mostraven les càmeres de seguretat i no explicava el reportatge, la reportera en tot moment era acompanyada per un guardia de seguretat ja que aquesta entrada ilegal d'immigrants havia estat descoberta i desmantelada sis mesos abans.

A Rusia, potser emprenyats perquè les computadores guanyen als campions d'escacs, han publicat la primera novel·la escrita integrament per una computadora. Diuen que està basada en Ana Karenina i situada en una illa. Segons alguns crítics que l'ha llegit, això no pot haver estat escrit per cap computadora.

¿Escriuran algun dia les computadores el meu bloc? ¿Somien els androides amb ovelles elèctriques?

El món està boig....

El tonto del pueblo

Sant Gregori és un poble que hi ha a pocs quilòmetres de Girona. És un poble molt exclusiu, on els pocs immigrants que hi han són anglesos o alemanys que hi viuen afincats. Hi ha pocs pisos, gairebé tot són cases. En fí, un petit paradís.

Llorà és un poble que hi ha una mica més endins, a l'entrada de la vall de la Llèmena, moltes cases voltades de tanques al mig de la natura.

Llorà i Sant Gregori tenen en comú que volen ser pobles envejats per la seva bona qualitat de vida però no es lliuren de viure en un món boig on tot s'enganxa per molt que et vulguis aïllar.

Sant Gregori ja es va fer famós, ja fa uns anys, quan un adolescent va matar un altre, per una discusió sobre la propietat sobre les plantes de marihuana que tenien plantades. Ara, "el tonto del pueblo" es dedicava a fer rallies per les, ja per si, perilloses carreteres veïnals i penjar-ho al youtube, fins que, un anònim el va denunciar (se suposa que algú fart de trobar-se'l).