dissabte, de novembre 24, 2007

Louie Louie by Iggy Pop

Avui l'atzar ha marcat el CD American Caesar (1993), dels seus temes s'ha de destacar el salvatge "Wild America" i la revisió del clàssic dels Kingsmen "Louie Louie". Aquesta última li ha donat uns bons diners a la iguana ja que encara la escolto avui dia en anuncis i pel·lícules, i es que va fer una gran versió.

Jo us anava a possar el video de "Wild America" on l'home sembla una mòmia per on no passen els anys i fa una por terrible però he trobat aquesta curiositat que m'ha fet riure moltíssim. I possats a passar por o riure una estona millor riure per treure l'estress que falta em fa.

A ballar!!!

divendres, de novembre 23, 2007

Questionari

Per acabar de posar-nos al dia un questionari que no sé ja si vé de l'Aristocrata, de la Caterina o de l'Albert (tindria que està programant una connexió RMI i no fent un post).

1- Jo fa deu anys enrera m'acabava de comprar un pis i m'independitzava. El meu mobiliari consistia en un llit, una rentadora (tot regalat de 4a mà), un armari que van deixar els antics propietaris (a més dels empotrats), una nevera que vaig comprar, la TV de 14'' que li vaig robar a la meva mare i uns cartrons on seia. Era pobre com una rata però molt feliç. Aqui vaig deixar de comprar llibres.

2- Jo cinc anys enrera vivia amb una dona amb la qual planejava casar-me però l'enllaç s'aplaçava a causa de la malaltia terminal del meu pare.

3- Jo fa un any em vaig quedar amb pau amb mi mateix i amb el món al veure nèixer el meu fill Jofre.

4- Ahir (dia 22 de novembre) va ser un dia de merda a la feina (per variar). A casa discusions perquè em torno autista mentres programo les pràctiques de la UOC però a la hora de sopar va tornar la pau i la felicitat.

5- Avui (dia 23 de novembre) com cada divendres jornada doble de feina. No he tocat el programa (demà tornaré a ser autista) Però tinc ganes d'arribar a casa i estar en família.

6- Cançons: N’hi ha tantes! Ultimament vaig del jazz de Brad Mehldau al trance de LCD Soundsystem amb pauses de música clàssica del bàrroc alternat amb una gotes de indie-rock amb The Hives.

7- Cinc llocs per visitar: Japó, Canadà, Alaska, Noruega i Hong Kong a veure el meu cunyat.

8- Cinc coses que m’agrada menjar: pernil salat, croquetes, verdures a la brasa amb salsa romescu, entrecot amb salsa roquefort i coulant de xocolata amb vainilla desfeta (ja teniu tot el menú per si em voleu convidar a dinar, vigileu que sóc de vida)

9- Cinc joguines preferides: Els Geyper Man, els clicks de famobil, els soldadets de plàstic, el scalextrix i la bicicleta

10- Cinc distribucions de GNU/Linux preferides: De les que he probat hem quedo amb Ubuntu (és la que tinc instalada)

11- Cinc persones a les que passo aquest mem: Qualsevol que ho vulgui fer està convidat

Tinc salvació

Feia les visites de rigor a blocs conegutsquan a Un altre invent m'he trobat un curiós post sobre les addiccions als blocs. Encara tinc salvació però no he pogut evitar fer un post sobre el fet.

Farà això que pugi la meva addicció ???
55%How Addicted to Blogging Are You?

Houston Dating

dissabte, de novembre 17, 2007

My Girl - Madness

Avui aleatoriament ha tocat "It's Madness - 16 Classics Tracks". El primer que em va soprendre d'aquest disc és que la meva favorita "One Step Beyond" estava en un altra disc de More Classics Tracks.

La gràcia principal d'aquest disc no és només la inclusió d'alguna cara B sinó de la informació que et dona del posicionament de cada single i una mica de recull de la seva trajectoria. He dubtat entre "It Must Be Love" nº4 a les llistes angleses al 1981 i "My Girl" nº3 al 1980. Finalment m'he decidit per aquesta última ja que és una cançó menys coneguda i potser us fa gràcia. A més avui trio video ja que Madness és un grup que es gaudeix tant per la urella com per la vista ja que són molt divertits.

Espero que passeu una bona estona.

dimecres, de novembre 14, 2007

Catalans emprenyats, catalans oblidats, catalans resignats

Avui gràcies ha un correu que he rebut he visita la famosa pàgina dels catalans emprenyats (i no era la web de Ciutadans ;)) . Allà he vist el manifest on es reclamen més inversions en infraestructures a Catalunya.

Aquesta pàgina, creada arrel de la crisi de rodalies, m'ha fet pensar en gent com jo, els catalans oblidats. Jo, que visc a la Selva deprimida, o sigui a la Selva interior (aquella part de la comarca de la Selva limitrofe amb la Garrotxa), part de la comarca on la gent emigra ja que les empreses no s'instalen ja que no hi ha carreteres decents per transitar (deixant de banda que hi ha mancances d'electricitat per consum industrial ja que gairebé tota la producció de Susqueda i el Pasteral a més de l'aigua té com a destí BCN) i la gent no vol viure ja que s'han de fer una bona colla de kilometres al dia en cotxe per anar a treballar. On el transport públic es limita a un autobús que passa cada dos o tres hores i que només comunica les principals ciutats.

I no parlem de la gran capital, Girona, la sempre colapsada pel trànsit, on l'aparcament és un gran problema, el transport públic no s'utilitza no se sap si per tradició per preu o per alguna altra raó. I tota la província en el fons està igual, l'interior mig incomunicat si no és en vehicle particular, la costa comunicada línees d'autobús però en el fons la gent acaba agafant el cotxe perquè preu per preu i hora per hora acaba sortint més rentable i el tren només serveix de 6 a 21 h.

Les carreteres no són una gran meravella, una autopista que ens connecta amb França a través de dos carrilets en la majoria del tram, la N-II que sembla una comarcal qualsevol (colapsada, a doble carril, plena de forats, mal senyalitzada...) i que no ens diguin que hi ha manca d'inversions perquè aqui s'ha invertit molt. Tenim un magnífics trams de carreteres cap algunes zones costeres a quatre carrils que es tiren tota la setmana buits però quan venen els de Barna....

I ara que ells s'han quedat sense trens i estan emprenyats doncs mira, els oblidats que ja vivíem resignats farem pinya però esperem que si s'han de fer infraestructures es facin per tots ja que tots tenim mancances i a tots ens agrada deixar el cotxe al garatge i evitar els embussos.

Col·laborant amb el 30è joc literari

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre "Cròniques de la Veritat Oculta", de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Estava malalt. Ho sabia. Intentava dissimular-ho rere un somriure feixuc, però una escletxa que s'obria delatora al seu front el delatava."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari. Us recordo que encertat la resposta dels jocs literaris del mes de novembre implica entrar al sorteig de dos premis:
-Un lot de 3 ampolles d'Oli de Tortosa, elaborat amb una selecció de les millors olives del Baix Ebre, varietat sevillenca.
- Un lot de llibres de Cossetània Edicions, format per: Centaures, de Mercè Foradada, Sabàtic, d'Antoni Cisteró, El triangle blau, de Jordi Cervera, El meu cadàver i jo, d'Àngel O. Brunet, i Des del cor del Marroc, de Josep-Lluís Gonzàlez.

dimarts, de novembre 13, 2007

Sort que no llegeixen a Quevedo

Fa dies que cada vegada que engego la ràdio, obro un diari o sento un comentari entre dos amics és per escoltar¿Por qué no te callas?

Avui per no perdre pistonada, Miquel Pairolí, bon escriptor i agut comentarista polític al diari El Punt, ha escrit un article que m'ha fet riure només d'arribar a la feina. I és que sort que Chavez no llegeix a Quevedo perquè sinó podia haver deixat anar una resposta de les que marquen època.

"DE QUEVEDO A REPSOL per Miquel Pairolí

Veure un rei d'Espanya enfurismat, ordenant a un espadón veneçolà, provocador i gallet, que calli és una d'aquelles escenes tocades per l'àngel de la història. Un àngel sarcàstic, val a dir, no pas beatífic i amb plomes blanques a les ales. Un àngel estrafet i amb una rialla maligna de sàtir. Com que l'escena ens transporta a segles reculats, Chávez va perdre l'ocasió de situar-s'hi i de respondre al Rei amb aquells versos amb què Quevedo, cap al 1625, es va voler guanyar la voluntat del comte duc d'Olivares, i amb els quals arrenca la seva Epístola satírica y censoria contra las costumbres presentes de los castellanos. Diuen: «No he de callar, por más que con el dedo,/ ya tocando la boca, o ya la frente/ silencio avises, o amenaces miedo.// ¿No ha de haber un espíritu valiente?/ ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?» L'insurrecte veneçolà no calla, diu el que sent i força més i tot. Amb unes formes més moderades i correctes, el sandinista Ortega va reblar el clau i va furgar encara més en la incomoditat reial fins a provocar allò que en termes taurins en diuen la espantá. Té aquests inconvenients, això de la hispanitat. No tot són fantasies fraternals, abraçades transatlàntiques, comunions històriques, destins compartits i tota la carrandella de collonades i de fórmules retòriques. De vegades, els indígenes es revolten. D'això els avantpassats de l'actual rei també en van tenir amargues i variades experiències que, a pesar de tot, es veu que no s'han pas transmès genèticament al present Borbó, que encara es deu pensar que tot és pàtria i que el que han de fer els indígenes és convertir-se a la fe veritable i callar quan ell ho diu. Però aquests indígenes d'ara són rebecs i tenen picanyol i gosen acostar-se-li vestits amb la camisa vermella de la revolució bolivariana. Potser encara es pensava que era a Ceuta o a Melilla, Sa Majestat. O a la plaça del Vi, de Girona. Viatjant tant, ja se sap... Quevedo i Repsol es confonen. El túnel del temps tot ho centrifuga, el vell imperi espanyol i el nou."

Publicat al Punt Diari tal dia com avui.

dijous, de novembre 08, 2007

Mad World - Gary Jules /BSO Donnie Darko

Tot i que la música que vaig publicant, exceptuant les primeres entrades, la trio aleatoriament de la meva col·lecció de CD's, avui he triat una peça que només tinc en format Flac (millor qualitat que mp3 malgrat el cost d'espai). Prové d'una banda sonora d'una pel·lícula de terror força original que vaig veure fa molt de temps, Donnie Darko.

La cançó es una adaptació d'un antic tema de Tears for Fears (allò que escoltes l'original i no té res a veure exceptuant la lletra) i avui la volia possar en honor a Jesús Maria Tibau ja que sembla que el món s'hagi tornat boig i ell el que més. No deixe-ho de visitar el seu bloc i entendre-ho perquè ho dic.



All around me are familiar faces Worn out places Worn out faces Bright and early for the daily races Going no where Going no where Their tears are filling up their glasses No expression No expression Hide my head I wanna drown my sorrow No tomorrow No tomorrow And I find it kind of funny I find it kind of sad The dreams in which I'm dying are the best I've ever had I find it hard to tell you I find it hard to take When people run in circles it's a very very Mad world Mad world Children waiting for the day they feel good Happy birthday Happy birthday Made to feel the way that every child should Sit and listen Sit and listen Went to school and I was very nervous No one knew me No one knew me Hello teacher tell me what's my lesson Look right through me Look right through me And I find it kind of funny I find it kind of sad The dreams in which I'm dying are the best I've ever had I find it hard to tell you I find it hard to take When people run in circles it's a very very Mad world Mad world Enlarging your world Mad world,they say they Say theys theys they no!!

dilluns, de novembre 05, 2007

Sobre la felicitat

Tinc el llibre de Sèneca - Sobre la felicitat- que em llegeixo en ziga zaga ja que em va encantar com començava:

"Todos los hombres, hermanos Galión, quieren vivir felices, pero al ir a descubrir lo que hace feliz la vida van a tientas; y no es fácil conseguir la felicidad en la vida, ya que se aleja tanto más de ella cuanto más afanosamente la busque [...] "

Fa uns dies, el meu fill jugava al meu costat i jo havia agafat aquest llibre i l'havia començat pel principi (a veure si d'una vegada per totes me'l llegia sencer), per una introducció de Julián Marías sobre els estoics. No portava llegides més d'una dotzena de pàgines quan el nen va deixar el llibre d'animals amb el que jugava i va agafar el meu. No es la primera vegada que ho fa i sempre el deixo fer. Va passar unes fulles, el va llençar lluny del sofà, em va mossegar la mà amb ganes de gresca i es va iniciar una guerra de coixins.

Tot i que continuaré intentant acabar de llegir el llibre en un altre ocasió i malgrat que els estoics potser em farien un plantejament determinista del fet, el que he après es que no cal llegir sobre la felicitat per ser feliç.

diumenge, de novembre 04, 2007

Ella and Louis - Again

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, maridatge és, en sentit figurat, unió,enllaç,íntims i es un terme que està molt de moda en cuina per definir la unió de dos elements diferents.

L'atzar ha volgut que avui us presenti aquest disc on el més destacable és el maridatge entre aquests dos grans astres de la música. Tot i que aquest disc de la Verve té algunes cançons ja classiques, el meu favorit és el tema final que està composat per una entrada de trompeta, una suau satinat d'Ella per seguir amb una gruixuda capa de Louis per finalitzar amb una fina mousse d'Ella and Louis.

Una delícia per tots els sentits. Bon profit.


dissabte, de novembre 03, 2007

Star Trek - Viatge a les estrelles

Jo de petit volia ser astronauta, descobrir nous móns, noves civilitzacions, de gran em vaig tenir que conformar amb Internet i Star Trek.

Primer va ser la sèrie original que tenia aquell vulcanià inexpresiu que em fascinava. De petit l'imitava pentinat-me i actuant igual.

Després va venir la nova generació, la meva, Pikard em fascinava, Data m'encantava, en realitat tots em seduien. Per mi es la que ha tingut més personatges amb ganxo.

Quan van fer DS9 la vaig seguir per fanatisme però sense passió. No em va agradar gens. Posats a tenir estació espacial prefereixo Babylon 5.

Ara estic veient Voyager, no m'apasiona. La capitana em sembla pedant i una mica ruca. Encara no entenc com no han destruit la Enterprise però el Doctor és increible. Tota una troballa.

El futur es diu Enterprise, el meu cunyat la té grabada complerta. El problema és que el noi va marxar a viure a Hong Kong i a saber on són els CD's.

I mentrestant la meva dona m'ha llençat la meva samarreta del Sr. Spock perquè ja no m'entra i jo tinc un fustre galàctic.

divendres, de novembre 02, 2007

¿Quieres la razón? Te doy la razón...

Fa ja un temps en Manel va ser el meu, diguem-li guia, quan vaig entrar com a soci de Mensa. Al seu correu m'explicava ho habitual de l'associació (llistes de correo, trobades, etc.) i finalitzava amb 3 adreces: el seu bloc personal, la pàgina oficial de Mensa Espanya, i el de una tuna japonesa.

A mi em va encantar aquest punt tan personal i des de llavors he anat seguit el seu bloc. Allà en Manel parla de les seves coses, del que veu i del que pensa. Res que no faci ningú que no tingui un bloc.

Però com dic, ell té un punt encantadorament personal, i en el seu últim post es va desencadenar una discusió de comentaris que va finalitzar ell amb una frase que em va encantar: "¿Quieres la razón? te la regalo todas las veces que quieras. No la necesito siempre para sentirme bien."

I es que de vegades les discusions arriben a un punt mort, on ja per més que diguis o facis no pots fer canviar d'opinió al interlocutor (i/o viceversa). En cas de tenir un país pots optar per començar una guerra però, es clar, com a individus no deixarem que ens trenquin la cara. Jo continuaré seguint les pases del meu guia i la propera vegada que em trobi enmig d'una discusió no li colpejaré amb el meu ull el seu genoll, com faria Woody Allen, sinó que li regalaré la raó totes les vegades que vulgui ja que no la necesito per sentir-me bé.