C'est fini

He acabat la carrera. Una buidor immensa m'emplena. Ja no tinc que viure pendent del mòvil ni perdre hores de son redactant treballs.

En pocs dies he començar a devorar llibres amb una fam que m'espanta. Els meus fills sembla que m'estimin més ja que estic més amb ells.

Però significarà això que torno a escriure al bloc??? No!!! M'he embargat en una ampliació del crèdit i estic fent les obres que sempre hem volgut.

Ho sento però potser continuo en stand-by fins l'octubre ja que tinc la casa desmanegada i l'ordinador desmontat.... Encara us trobo a faltar però pel que veig no sóc l'únic que ha abandonat temporalment la blogosfera.

"Para tí" de Paraiso

No surt a Spotify (que ultimament escolto amb freqüència) però aquests viatges musicals en el meu record que faig mentres treballo han provocat que recordi aquesta cançó i que sóc molt vell i que el temps passa....

Per vosaltres que us trobo a faltar.

Help!!! by Beatles

I es que això necessito tots els dimarts quan em quedo sol tota la tarda amb els dos petits. I es que en Jofre amb els seus dos anys no para de fer la guitza al seu germà Berenguer que només en té tres mesos.

Potser perquè em recorden aquella parella de Liverpool nomenada Lennon & McCartney, que tant es van arribar a estimar i tant es van arribar a fer la guitza, que avui m'ha donat per seure el gran davant dels "uxos" i m'he emportat l'altre a veure si el feia dormir. I al final fart de sentir els seus plors he preferit possar-me quelcom de música i m'he possat aquest disc per la ironia del títol i llavors, mentres sonaven els primers compasos el petit ha callat i s'ha adormit de cop.

Per Déu, si no li agradava la música per res a aquest al contrari que al seu germà!!! I ara almenys tindré 35 minuts de relax mentres no s'acabi el disc i un altre dia ja parlaré dels Beatles...

Enrique Hikikomori vs. Enrique Vila-Matas

Tot i amb retard, amb dos nens ja se sap, m'agradaria explicar la meva experiència de conèixer un personatge com és Enrique Vila-Matas.

I és que el primer que sorprèn d'aquest enfant terrible de la narrativa hispànica és la seva aparença física. Esperes algú jove, amb aquella folra de cabells, mirada entramaliada i reptadora i et trobes un senyor aburgesat, amb una considerable panxa i una notable manca de cabells, i que et mira amb tanta por i respecte com tu el mires amb ell.

Comença la presentació del seu nou llibre Dietario Voluble , el qual previament havia comprat i m'havia signat al no haver tanta gent, volent llegir un afegit. Es tracta d'una nota manuscrita de la presentació del llibre que es va fer en una biblioteca del Bronx, no ha llegit res més que això i para. Llavors comenta que només hi havia tres persones, un mexicà, un portorriqueny i un negre i a més tots obligats perquè era un acte subvencionat. Torna a començar i al mateix punt torna a parar i ens explica que li feia il·lusió anar al Bronx ja que, tot i viure a NY, sempre havia sentit a parlar molt. Vet aquí com Vila-Matas ja no és l'home gran i temorós que m'he trobat jo a l'entrada del recinte, ara és el personatge.

Parla de la seva relació amb BCN, que queda perfectament reflectida al seu nou llibre i l'amaneix amb un parell d'anecdotes (per qüestions del diari ha de fer veure que estar visquen encara a NY tot i haver tornat a BCN però segons ell la millor venjança contra aquesta ciutat es fer-li creure que no hi viu). Parla dels hikikomori, aquells adolescents que viuen tancats a la seva habitació al Japó sense més connexió a l'exterior que el seu ordinador. Explica que ell, de vegades, se sent així i que de vegades quan surt al carrer i es troba en situacions surrealistes, d'aquestes que tothom pot viure, no sap ben bé si es que el persegueix algun personatge seu.

Sobre el títol del llibre diu que va ser cosa de l'editor del diari El País edició catalana. A ell li agrada ja que considera que plasma el que feia Pla narrant totes aquelles petites coses però ell li ha afegit el voluble, perquè, com ens ha mostrat al començament, una petitat anecdota està plena de matisos i pot canviar fins allunyar-se moltíssim de la realitat. Diu que fora d'aquí, el títol costa d'entendre ja que, per exemple, a Mèxic es pensaven que havia fet un llibre d'autoajuda per aprimar-se i a la resta d'Espanya no entenen la diferència entre dietari i diari.

La gent li demana que recomani escriptors i ell diu que al llibre hi ha moltes referències de les quals ell nomena Alejandor Zambra (Bonsai) i que en general li agrada la literatura sudamericana ja que es més imaginativa que la narrativa espanyola actual que és molt previsible, la gent li pregunta per la seva opinió de Bolaño al que respon que tenien el mateix criteri literari i que era una persona sorprenent ja que li encantava sempre portar-te la contraria en alguna cosa només per tenir tema de conversa. Sobre si un dia faria un llibre amb referències musicals enlloc de literaries, respon que els seus llibres estan plens de música, aquest últim s'inicia amb una menció a las Ronettes i fins i tot ha escrit algun llibre seguint una única cançó perquè de vegades, diu, això li transmet la mateixa sensació d'unitat que la banda sonora d'una pel·lícula i l'ajuda a donar conjunt al que escriu. Per últim, a part de felicitacions, al ser demanat pels seus personatges ell comença a explicar tot d'anecdotes on la gent comença a veure quan fina és la línia entre el personatge i l'home.

Vila-Matas a Girona

No sé si algú arribarà a temps però Vila-Matas presenta avui el seu últim llibre a la Llibreteria (c/Migdia davant parc de les Casernes) a les 20 hores.

Em sembla que avui em salto el Club de Lectura.

Regal inesperat

El dia 27 en Jofre va fer 2 anys. Un dia abans ens varem reunir tota la família i menjarem pastís de l'avia a la vegada que celebravem l'aniversari de tots els nascuts l'octubre.

En Jofre estava molt feliç ja que un dels seus regals era la tan ansiada moto. El que no s'esperava el que el mateix dia 27, els pares li fessin un regal inesperat, un germanet, en Berenguer. D'en Berenguer no poden sortir fotos ja que fins que no finalitzin tots els tràmits de l'adopció està en acollida i la tutela li correspon a la Generalitat però us puc assegurar que és un nadó preciós i que en Jofre està ben encantat. Cada nit abans d'anar a dormir s'asegura que la moto està ben aparcada i que en Berenguer està al seu llitet. Només llavors se'n va al llit.

Ballant sota la pluja

Tan difícil era fer que s'estés quiet per fer-li una foto com ensenyar-li a fer anar un paraigües i per tant vaig optar per fotografiar la única cosa que va romandre quieta durant una bona estona.