dilluns, de desembre 31, 2007

El meus SMS d'Any nou

"Lamento molt no estar amb tu però es que venia amb AVE"

Qui vulgui pot canviar AVE per rodalies. (Com que a GRN no hi ha rodalies)

Que passeu un feliç Any Nou.

dimecres, de desembre 26, 2007

Tosca de Puccini

Tot el que és música clàssica no el tinc ordenat ni classificat, intervenen masses factors autors, peces, interprets, estils... Potser algun dia em possi i fins llavors la tria és manual. I això m'ha passat amb aquestes dates amb tant anunci de perfum que m'ha fet recordar un ària maquíssima que tinc cantada per Maria Callas.

Tosca és la història d'una dona enamorada que veu com el seu home és empresonat i ella fa tot el possible per alliberar-ho i ... fins aquí puc llegir que sinó us explicaré el final de l'òpera.

En un moment donat, ella està a la presó suplicant per la vida d'ell i al final desesperada. veient impotent que no pot fer res per salvar-lo canta l'ària "Vissi d'arte, vissi d'amore" (He viscut de l'art, he viscut de l'amor) on demana a Déu la raó de tanta crueltat envers ella.

Que passeu unes bones festes!!!



dilluns, de desembre 24, 2007

Concurs literari anti Nadal

Els concursos literaris s'imposen per la xarxa !!!

La Bajoqueta ha ideat un de molt original per tots aquells que ens hem manifestat anti-Nadal, fer-ne relat en forma de carta excusant-nos de no poder assistir a les festes nadalenques amb algú.

Diu que hi ha premi pel guanyador però això és el de menys, la questió és...fins on arriba la teva inventiva i la teva caradura???

Apunta't i demostra de que ets capaç per evitar el Nadal!!!

diumenge, de desembre 23, 2007

I Am Legend

Ja fa temps al meu altre bloc B de llibre vaig fer un post sobre el magnífic relat de Richard Matheson que descrivia l'experiència de l'últim home sobre la Terra. En ell ja avisava de que es preparava una nova revisió cinematogràfica del relat amb Will Smith com a protagonista.

Doncs bé, ja està aqui la pel·lícula i la he vist. He de reconèixer que esperava més ja que no és més que un film d'acció catastròfica de segona amb protagonista conegut ensenyant muscle i fent filosòfia barata.

Una vegada més el relat de Matheson queda només per fer maco als titols de crèdit com a basat en, i aquesta versió tenien que haver posat basada en "L'últim home viu" amb Charlton Heston (que per cert m'agradava molt més) ja que li copia molts tòpics. Espero que algun dia algú es digni a reposar a TV o a penjar per internet la primera versió de totes, "L'últim home sobre la Terra" que diuen que és la més fidel a la novel·la i que m'agradaria veure. Mentres això no succeeixi prefereixo rellegir el relat que és una autèntica joia.

dissabte, de desembre 22, 2007

Mathar By Indian Vibes

Tal dia com avui on la gent s'ha possat mística per veure si li toca la loteria, l'atzar ha volgut un disc místic i dificilíssim de trobar i que vaig tardar 10 anys en aconseguir (encara que fos només baixat per internet en el meu odiat mp3 - on estigui el flac...).

La peça en questió es va possar de moda als locals on possaven música indie a mitjans del 90 i és tracta d'un maxi fet per un conjunt de músics entre els quals destaca la presència del multifacètic e incombustible Paul Weller (The Jam, Style Council, etc.) que toca la guitarra i el sitar elèctric.

La reunió de músics la van batejar com a Indian Vibes i no van fer res més que un remix d'una peça que originariament apareixia al disc del percusionista de jazz Dave Pikes, Noisy Silence - Gentle Silence de l'any 1969. Aquest músic es va fer famós a la seva época per experimentar possant un amplificador al seu vibràfon (en anglès vibes). Nota: un vibràfon és com un xilòfon però amb làmines metàl·liques enlloc de fusta.

No he tingut mai oportunitat d'escolar la peça original però com veure-ho el remix de Weller i els seus amics és enganxós amb ganes.


dimecres, de desembre 19, 2007

Dexter

Vaig escoltar tan bones critiques de la sèrie que no em vaig poder estar de baixar l'episodi pilot, tot i que els assasins en sèrie no són el meu fort.

El primer dia ja m'havia vist els tres primers episodis, un rera l'altre, i ahir, després de molt de temps de no mirar res, em va donar per mirar el quart episodi i no em vaig anar a dormir fins que no vaig veure el cinquè i el sisè.

M'ha enganxat aquest malparit amb la seva xerrameca esquizofrènica, amb la seva fina ironia i el seu humor negre i sobretot perquè de sang, la justa.

Només cal veure la caràtula de la sèrie per entendre la idea principal, sobre un fet quotidià, algú que s'aixeca, es neteja i esmorça, ho segueixen tan a prop que el fet et pot fatiguejar o provocar curiositat. Amb Dexter passa el mateix, és un tio encantador, però quan el segueixes de prop veus la seva realitat i et pot fastiguejar o et pot provocar curiositat. I en realitat a qui no li passaria? Us imagineu que algú escoltés els vostres pensaments més intims? Perquè en el fons Dexter és un assassí en sèrie que aparenta ser normal però al llarg dels episodis veiem que tothom aparenta per poder ser normal.

Doneu-li una oportunitat, és ben curiosa. A més, com a curiositat addicional, la sèrie està basada en una sèrie de llibres sobre el personatge. A veure si tinc sort i algun cau a les meves mans. Mentrestant tindré que esperar al setè episodi.

dijous, de desembre 13, 2007

El calendari d'advent

No sé si algu s'ha adonat, però la Mireia al seu bloc Un altre invent ha fet un afegit que trobo una genialitat: un bloc dintre d'un bloc.

Ho ha fet en forma de calendari d'advent on cada dia penja un post amagat i s'ha de picar per veure'l.

Jo no m'havia adonat però ho trobo una iniciativa divertidíssima i em penso passar cada dia a veure quina sorpresa hi ha penjada.

Espero que us animeu i li deixeu algun comentari com a premi del seu esforç.

dimarts, de desembre 11, 2007

La guia de lectura sobre lectura

Avui he fet una visita a la biblioteca després de molt de temps. Per no sortir amb les mans buides, cosa que no suporto, m'he emportat una guia de lectura que hi havia. Normalment no les agafo però es que aquesta m'ha cridat poderosament l'atenció ja que era una guia de lectura sobre lectura. Es titula "Un passeig per la lectura".

La introducció és de Javier Burgos, professor d'Història de la UDG. La comença amb una cita encantadora que des d'ara encapçala el meu altre bloc. Després, i a cavall de les seves experiències personals i la història del fet de la lectura (no sabia ni que tingués una història pròpia), fa un recorregut del passat al present citant diversos personatges que poden semblar tan antagònics com Cervantes o el meu admirat Manel Castells.

Seguidament hi ha els llibres en sí, bé, fins i tot hi ha un apartat on afegeix pel·lícules, i ho remata amb publicacions curioses, revistes i links de la xarxa.

M'ha agradat per la seva originalitat ja que hi ha recomanats molts autors que desconeixia, alguns llibres que he llegit, d'altres que he sentit anomenar, i tot molt ben treballat.

Afegeixo els links de llibres per si us interesa fer una estona de navegació literaria.

Biblioteques de BCN - Club de lectura virtual de les Biblioteques de BCN.
De Llibres - Pàgina web del programa de TV3
Elaleph.com - Fòrum de discussió sobre temes literaris
Lletra - Espai virtual de la literatura catalana de la UOC
Nascuts per llegir - Pàgina d'un col·lectiu que vol promocionar la lectura infantil
SOL - Iniciativa del Gremi d'Editors per fomentar la lectura
Animalec - Animació a la lectura
Leer y disfrutar -
Libro Adictos -
Plan de Fomento de la Lectura -

dilluns, de desembre 10, 2007

El cigalón

El post de l'Albert m'ha fet recordar una vella anecdota. Fa molts anys, estava jo amb un conegut venezolà en un bar i li anava ensenyant paraules i frases en català. Teniem que demanar i ell em va preguntar com es deia "carajillo" en català. "Cigaló" li vaig respondre, llavors es va aixecar tot decidit i ben orgullós va anar cap a la barra i fent-se pas al mig del bar, que estava ple a vessar, va cridar tot ho fort que podia: "Dos cigalones de Bayley's".

diumenge, de desembre 09, 2007

Relax

De vegades, la gent necessita desconectar i relaxar-se. El primer que s'intenta es aprofitar un llarg pont per fer tota la feina pendent que es pugui però de vegades, apareixen imprevistos que impedeixen que facis res de feina extra.
El següent que s'intenta es sortir amb la família a fer alguna activitat o a visitar alguna fira. Llavors et trobes que a tota la família se li enganxen els llençols i surtiu tard de casa. Quan arribeu a destí us trobeu que centenars de persones han tingut la mateixa idea que vosaltres i et trobes aturat durant una bona estona en un escull de cotxes fins que, per consens familiar, decidiu canviar el destí.
El destí alternatiu també està ple però com a mínim heu pogut aparcar però us trobeu sense la vestimenta adient amb una fred que pela i tots mig glaçats. Entreu en un bar, ple a vessar per variar, i després de molt esperar podeu prendre quelcom calent. Per la finestra mires la gentada que passeja entre les parades de la fira. Ningú s'atura. Normal penses tu, la butxaca de la gent està tocada i a sobre el moviment manté l'escalfor. Pagues el compte, només ha estat un café i un suc però te'l cobren a preu de caviar.
Torna la peregrinació entre la multitud, ara al menys ha sortit el sol. Fas cara de pomes agres però quina cara volen que possis. Fa tres quarts d'hora que camineu en cercle cercant algun lloc on pogueu menjar i tingui cabuda el cotxet del nen.
Finalment la passejada us porta al extraradi de la ciutat i trobeu un restaurant que sembla net i on l'atenció es agradable. El menjar no és cap exquisitesa però és abundant, no fa fred i al local no es permet fumar. Igualment, com sempre, no pots acabar de menjar en pau, el nen vol gresca i acabes a la zona infantil jugant amb ell durant una bona estona.
Menjar i jugar amb el nen et fan veure la ciutat amb altres ulls i quan et diuen de tornar a endinsar-te al mig de la multitud et llences com un kamikaze amb un somriure als llavis. Ara ets tu el que passeges erraticament sense aturar-te a comprar res a les múltiples parades ja que vas només amb quatre monedes. Tots els caixers que trobes al teu camí no funcionen i la clatellada del restaurant ha estat important però t'es igual. Estàs allà per passar el dia amb la família i ser feliç.
Quan penses que et llençaràs a terra plorant, et proposen de fer una xocolata calenta en una llibreria café, acceptes només per deixar de trepitjar aquells carrers farcits. Amb la beguda calenta a la ma passeges per les estanteries i fullejes les últimes novetats: Jonathan Littell, Quim Monzó, Henry Mankell ... Si la teva economia t'ho permetés....
Marxes cap a casa mentres la pluja et cau a sobre i amb una última mirada et despedeixes de tants amics que deixes en aquell local. La tornada la fas sense presa, en silenci. Una vegada a casa, les feines es reparteixen i es fan amb celeritat ja que tothom està esgotat, un neteja i l'altre banya el nen.
Per últim, ella es queda adormilada davant de la televisió i tu davant de la llar de foc on has fet un intent per llegir una estona fins que la son ha pogut amb tu. Et despertes amb un sentiment de lleugeresa i t'adones que malgrat la pallisa del dia has aconseguit el que volies, relaxar-te.

dissabte, de novembre 24, 2007

Louie Louie by Iggy Pop

Avui l'atzar ha marcat el CD American Caesar (1993), dels seus temes s'ha de destacar el salvatge "Wild America" i la revisió del clàssic dels Kingsmen "Louie Louie". Aquesta última li ha donat uns bons diners a la iguana ja que encara la escolto avui dia en anuncis i pel·lícules, i es que va fer una gran versió.

Jo us anava a possar el video de "Wild America" on l'home sembla una mòmia per on no passen els anys i fa una por terrible però he trobat aquesta curiositat que m'ha fet riure moltíssim. I possats a passar por o riure una estona millor riure per treure l'estress que falta em fa.

A ballar!!!

divendres, de novembre 23, 2007

Questionari

Per acabar de posar-nos al dia un questionari que no sé ja si vé de l'Aristocrata, de la Caterina o de l'Albert (tindria que està programant una connexió RMI i no fent un post).

1- Jo fa deu anys enrera m'acabava de comprar un pis i m'independitzava. El meu mobiliari consistia en un llit, una rentadora (tot regalat de 4a mà), un armari que van deixar els antics propietaris (a més dels empotrats), una nevera que vaig comprar, la TV de 14'' que li vaig robar a la meva mare i uns cartrons on seia. Era pobre com una rata però molt feliç. Aqui vaig deixar de comprar llibres.

2- Jo cinc anys enrera vivia amb una dona amb la qual planejava casar-me però l'enllaç s'aplaçava a causa de la malaltia terminal del meu pare.

3- Jo fa un any em vaig quedar amb pau amb mi mateix i amb el món al veure nèixer el meu fill Jofre.

4- Ahir (dia 22 de novembre) va ser un dia de merda a la feina (per variar). A casa discusions perquè em torno autista mentres programo les pràctiques de la UOC però a la hora de sopar va tornar la pau i la felicitat.

5- Avui (dia 23 de novembre) com cada divendres jornada doble de feina. No he tocat el programa (demà tornaré a ser autista) Però tinc ganes d'arribar a casa i estar en família.

6- Cançons: N’hi ha tantes! Ultimament vaig del jazz de Brad Mehldau al trance de LCD Soundsystem amb pauses de música clàssica del bàrroc alternat amb una gotes de indie-rock amb The Hives.

7- Cinc llocs per visitar: Japó, Canadà, Alaska, Noruega i Hong Kong a veure el meu cunyat.

8- Cinc coses que m’agrada menjar: pernil salat, croquetes, verdures a la brasa amb salsa romescu, entrecot amb salsa roquefort i coulant de xocolata amb vainilla desfeta (ja teniu tot el menú per si em voleu convidar a dinar, vigileu que sóc de vida)

9- Cinc joguines preferides: Els Geyper Man, els clicks de famobil, els soldadets de plàstic, el scalextrix i la bicicleta

10- Cinc distribucions de GNU/Linux preferides: De les que he probat hem quedo amb Ubuntu (és la que tinc instalada)

11- Cinc persones a les que passo aquest mem: Qualsevol que ho vulgui fer està convidat

Tinc salvació

Feia les visites de rigor a blocs conegutsquan a Un altre invent m'he trobat un curiós post sobre les addiccions als blocs. Encara tinc salvació però no he pogut evitar fer un post sobre el fet.

Farà això que pugi la meva addicció ???
55%How Addicted to Blogging Are You?

Houston Dating

dissabte, de novembre 17, 2007

My Girl - Madness

Avui aleatoriament ha tocat "It's Madness - 16 Classics Tracks". El primer que em va soprendre d'aquest disc és que la meva favorita "One Step Beyond" estava en un altra disc de More Classics Tracks.

La gràcia principal d'aquest disc no és només la inclusió d'alguna cara B sinó de la informació que et dona del posicionament de cada single i una mica de recull de la seva trajectoria. He dubtat entre "It Must Be Love" nº4 a les llistes angleses al 1981 i "My Girl" nº3 al 1980. Finalment m'he decidit per aquesta última ja que és una cançó menys coneguda i potser us fa gràcia. A més avui trio video ja que Madness és un grup que es gaudeix tant per la urella com per la vista ja que són molt divertits.

Espero que passeu una bona estona.

dimecres, de novembre 14, 2007

Catalans emprenyats, catalans oblidats, catalans resignats

Avui gràcies ha un correu que he rebut he visita la famosa pàgina dels catalans emprenyats (i no era la web de Ciutadans ;)) . Allà he vist el manifest on es reclamen més inversions en infraestructures a Catalunya.

Aquesta pàgina, creada arrel de la crisi de rodalies, m'ha fet pensar en gent com jo, els catalans oblidats. Jo, que visc a la Selva deprimida, o sigui a la Selva interior (aquella part de la comarca de la Selva limitrofe amb la Garrotxa), part de la comarca on la gent emigra ja que les empreses no s'instalen ja que no hi ha carreteres decents per transitar (deixant de banda que hi ha mancances d'electricitat per consum industrial ja que gairebé tota la producció de Susqueda i el Pasteral a més de l'aigua té com a destí BCN) i la gent no vol viure ja que s'han de fer una bona colla de kilometres al dia en cotxe per anar a treballar. On el transport públic es limita a un autobús que passa cada dos o tres hores i que només comunica les principals ciutats.

I no parlem de la gran capital, Girona, la sempre colapsada pel trànsit, on l'aparcament és un gran problema, el transport públic no s'utilitza no se sap si per tradició per preu o per alguna altra raó. I tota la província en el fons està igual, l'interior mig incomunicat si no és en vehicle particular, la costa comunicada línees d'autobús però en el fons la gent acaba agafant el cotxe perquè preu per preu i hora per hora acaba sortint més rentable i el tren només serveix de 6 a 21 h.

Les carreteres no són una gran meravella, una autopista que ens connecta amb França a través de dos carrilets en la majoria del tram, la N-II que sembla una comarcal qualsevol (colapsada, a doble carril, plena de forats, mal senyalitzada...) i que no ens diguin que hi ha manca d'inversions perquè aqui s'ha invertit molt. Tenim un magnífics trams de carreteres cap algunes zones costeres a quatre carrils que es tiren tota la setmana buits però quan venen els de Barna....

I ara que ells s'han quedat sense trens i estan emprenyats doncs mira, els oblidats que ja vivíem resignats farem pinya però esperem que si s'han de fer infraestructures es facin per tots ja que tots tenim mancances i a tots ens agrada deixar el cotxe al garatge i evitar els embussos.

Col·laborant amb el 30è joc literari

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre "Cròniques de la Veritat Oculta", de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Estava malalt. Ho sabia. Intentava dissimular-ho rere un somriure feixuc, però una escletxa que s'obria delatora al seu front el delatava."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari. Us recordo que encertat la resposta dels jocs literaris del mes de novembre implica entrar al sorteig de dos premis:
-Un lot de 3 ampolles d'Oli de Tortosa, elaborat amb una selecció de les millors olives del Baix Ebre, varietat sevillenca.
- Un lot de llibres de Cossetània Edicions, format per: Centaures, de Mercè Foradada, Sabàtic, d'Antoni Cisteró, El triangle blau, de Jordi Cervera, El meu cadàver i jo, d'Àngel O. Brunet, i Des del cor del Marroc, de Josep-Lluís Gonzàlez.

dimarts, de novembre 13, 2007

Sort que no llegeixen a Quevedo

Fa dies que cada vegada que engego la ràdio, obro un diari o sento un comentari entre dos amics és per escoltar¿Por qué no te callas?

Avui per no perdre pistonada, Miquel Pairolí, bon escriptor i agut comentarista polític al diari El Punt, ha escrit un article que m'ha fet riure només d'arribar a la feina. I és que sort que Chavez no llegeix a Quevedo perquè sinó podia haver deixat anar una resposta de les que marquen època.

"DE QUEVEDO A REPSOL per Miquel Pairolí

Veure un rei d'Espanya enfurismat, ordenant a un espadón veneçolà, provocador i gallet, que calli és una d'aquelles escenes tocades per l'àngel de la història. Un àngel sarcàstic, val a dir, no pas beatífic i amb plomes blanques a les ales. Un àngel estrafet i amb una rialla maligna de sàtir. Com que l'escena ens transporta a segles reculats, Chávez va perdre l'ocasió de situar-s'hi i de respondre al Rei amb aquells versos amb què Quevedo, cap al 1625, es va voler guanyar la voluntat del comte duc d'Olivares, i amb els quals arrenca la seva Epístola satírica y censoria contra las costumbres presentes de los castellanos. Diuen: «No he de callar, por más que con el dedo,/ ya tocando la boca, o ya la frente/ silencio avises, o amenaces miedo.// ¿No ha de haber un espíritu valiente?/ ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?» L'insurrecte veneçolà no calla, diu el que sent i força més i tot. Amb unes formes més moderades i correctes, el sandinista Ortega va reblar el clau i va furgar encara més en la incomoditat reial fins a provocar allò que en termes taurins en diuen la espantá. Té aquests inconvenients, això de la hispanitat. No tot són fantasies fraternals, abraçades transatlàntiques, comunions històriques, destins compartits i tota la carrandella de collonades i de fórmules retòriques. De vegades, els indígenes es revolten. D'això els avantpassats de l'actual rei també en van tenir amargues i variades experiències que, a pesar de tot, es veu que no s'han pas transmès genèticament al present Borbó, que encara es deu pensar que tot és pàtria i que el que han de fer els indígenes és convertir-se a la fe veritable i callar quan ell ho diu. Però aquests indígenes d'ara són rebecs i tenen picanyol i gosen acostar-se-li vestits amb la camisa vermella de la revolució bolivariana. Potser encara es pensava que era a Ceuta o a Melilla, Sa Majestat. O a la plaça del Vi, de Girona. Viatjant tant, ja se sap... Quevedo i Repsol es confonen. El túnel del temps tot ho centrifuga, el vell imperi espanyol i el nou."

Publicat al Punt Diari tal dia com avui.

dijous, de novembre 08, 2007

Mad World - Gary Jules /BSO Donnie Darko

Tot i que la música que vaig publicant, exceptuant les primeres entrades, la trio aleatoriament de la meva col·lecció de CD's, avui he triat una peça que només tinc en format Flac (millor qualitat que mp3 malgrat el cost d'espai). Prové d'una banda sonora d'una pel·lícula de terror força original que vaig veure fa molt de temps, Donnie Darko.

La cançó es una adaptació d'un antic tema de Tears for Fears (allò que escoltes l'original i no té res a veure exceptuant la lletra) i avui la volia possar en honor a Jesús Maria Tibau ja que sembla que el món s'hagi tornat boig i ell el que més. No deixe-ho de visitar el seu bloc i entendre-ho perquè ho dic.



All around me are familiar faces Worn out places Worn out faces Bright and early for the daily races Going no where Going no where Their tears are filling up their glasses No expression No expression Hide my head I wanna drown my sorrow No tomorrow No tomorrow And I find it kind of funny I find it kind of sad The dreams in which I'm dying are the best I've ever had I find it hard to tell you I find it hard to take When people run in circles it's a very very Mad world Mad world Children waiting for the day they feel good Happy birthday Happy birthday Made to feel the way that every child should Sit and listen Sit and listen Went to school and I was very nervous No one knew me No one knew me Hello teacher tell me what's my lesson Look right through me Look right through me And I find it kind of funny I find it kind of sad The dreams in which I'm dying are the best I've ever had I find it hard to tell you I find it hard to take When people run in circles it's a very very Mad world Mad world Enlarging your world Mad world,they say they Say theys theys they no!!

dilluns, de novembre 05, 2007

Sobre la felicitat

Tinc el llibre de Sèneca - Sobre la felicitat- que em llegeixo en ziga zaga ja que em va encantar com començava:

"Todos los hombres, hermanos Galión, quieren vivir felices, pero al ir a descubrir lo que hace feliz la vida van a tientas; y no es fácil conseguir la felicidad en la vida, ya que se aleja tanto más de ella cuanto más afanosamente la busque [...] "

Fa uns dies, el meu fill jugava al meu costat i jo havia agafat aquest llibre i l'havia començat pel principi (a veure si d'una vegada per totes me'l llegia sencer), per una introducció de Julián Marías sobre els estoics. No portava llegides més d'una dotzena de pàgines quan el nen va deixar el llibre d'animals amb el que jugava i va agafar el meu. No es la primera vegada que ho fa i sempre el deixo fer. Va passar unes fulles, el va llençar lluny del sofà, em va mossegar la mà amb ganes de gresca i es va iniciar una guerra de coixins.

Tot i que continuaré intentant acabar de llegir el llibre en un altre ocasió i malgrat que els estoics potser em farien un plantejament determinista del fet, el que he après es que no cal llegir sobre la felicitat per ser feliç.

diumenge, de novembre 04, 2007

Ella and Louis - Again

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, maridatge és, en sentit figurat, unió,enllaç,íntims i es un terme que està molt de moda en cuina per definir la unió de dos elements diferents.

L'atzar ha volgut que avui us presenti aquest disc on el més destacable és el maridatge entre aquests dos grans astres de la música. Tot i que aquest disc de la Verve té algunes cançons ja classiques, el meu favorit és el tema final que està composat per una entrada de trompeta, una suau satinat d'Ella per seguir amb una gruixuda capa de Louis per finalitzar amb una fina mousse d'Ella and Louis.

Una delícia per tots els sentits. Bon profit.


dissabte, de novembre 03, 2007

Star Trek - Viatge a les estrelles

Jo de petit volia ser astronauta, descobrir nous móns, noves civilitzacions, de gran em vaig tenir que conformar amb Internet i Star Trek.

Primer va ser la sèrie original que tenia aquell vulcanià inexpresiu que em fascinava. De petit l'imitava pentinat-me i actuant igual.

Després va venir la nova generació, la meva, Pikard em fascinava, Data m'encantava, en realitat tots em seduien. Per mi es la que ha tingut més personatges amb ganxo.

Quan van fer DS9 la vaig seguir per fanatisme però sense passió. No em va agradar gens. Posats a tenir estació espacial prefereixo Babylon 5.

Ara estic veient Voyager, no m'apasiona. La capitana em sembla pedant i una mica ruca. Encara no entenc com no han destruit la Enterprise però el Doctor és increible. Tota una troballa.

El futur es diu Enterprise, el meu cunyat la té grabada complerta. El problema és que el noi va marxar a viure a Hong Kong i a saber on són els CD's.

I mentrestant la meva dona m'ha llençat la meva samarreta del Sr. Spock perquè ja no m'entra i jo tinc un fustre galàctic.

divendres, de novembre 02, 2007

¿Quieres la razón? Te doy la razón...

Fa ja un temps en Manel va ser el meu, diguem-li guia, quan vaig entrar com a soci de Mensa. Al seu correu m'explicava ho habitual de l'associació (llistes de correo, trobades, etc.) i finalitzava amb 3 adreces: el seu bloc personal, la pàgina oficial de Mensa Espanya, i el de una tuna japonesa.

A mi em va encantar aquest punt tan personal i des de llavors he anat seguit el seu bloc. Allà en Manel parla de les seves coses, del que veu i del que pensa. Res que no faci ningú que no tingui un bloc.

Però com dic, ell té un punt encantadorament personal, i en el seu últim post es va desencadenar una discusió de comentaris que va finalitzar ell amb una frase que em va encantar: "¿Quieres la razón? te la regalo todas las veces que quieras. No la necesito siempre para sentirme bien."

I es que de vegades les discusions arriben a un punt mort, on ja per més que diguis o facis no pots fer canviar d'opinió al interlocutor (i/o viceversa). En cas de tenir un país pots optar per començar una guerra però, es clar, com a individus no deixarem que ens trenquin la cara. Jo continuaré seguint les pases del meu guia i la propera vegada que em trobi enmig d'una discusió no li colpejaré amb el meu ull el seu genoll, com faria Woody Allen, sinó que li regalaré la raó totes les vegades que vulgui ja que no la necesito per sentir-me bé.

dimarts, d’octubre 30, 2007

El video bloc

Artur Mas, el kemako, ha decidit ser més innovador que ningú i guanyar-se a la joventut possant-se al seu nivell actualitzant el seu bloc amb uns posts en forma de video.
Allà podrà lluir tot el seu físic (kemako SOC) i a més la seva bona educació, promet fer discursos en francès, i la seva cultura ja que llegirà a Martí i Pol.

Jo la veritat es que hauria preferit la Tania Derveaux, candidata al senat belga que, a més de mostrar-se als cartells electorals qual model despampanant seminua, canviava cada vot per un francès i segur que a més de llegir Martí i Pol (que ultimament el llegeix fins i tot el cosí de Rajoy) llegiria altres grans poetes com l'oblidat Espriu.

I es què ja perdonareu tal atac d'ira perquè a mi aquest home no m'ha fet res però es que estic fart de sentir parlar dels serveis de passatgers colapsats del quals jo no disposo perquè visc a la Selva deprimida, de veure com puja la benzina cada vegada que empleno el dipòsit per anar a treballar, de veure com pugen els preus dels aliments bàsics cada vegada que vaig a comprar, d'escoltar als polítics dir que l'economia del país va de fabula i jo confabular-me amb la meva imaginació per estirar el meu sou des del dia 20 de cada mes.

Per tant li desitjo el millor en la seva nova etapa de discursos a la nació que suposo que la joventut no mirarà perquè per Internet prefereixen veure Calico Electronico que estrena temporada i si de cas ja veuran la paròdia del Polònia i jo, Sr. meu, a aquest pas, si no empitjora l'economia del país i millora el meu sou, no em quedarà més remei que tallar la connexió d'internet i continuar escriguent des de un cibercafé ja que, com que jo no disfruto de la seva planta, no llueixo tant en un video.

dissabte, d’octubre 27, 2007

En Jofre i la Madeleine

Avui el meu fill Jofre compleix el seu primer any de vida. Durant aquest primer any, he intentat que experimenti molt. Per això m'agrada possar-li molta música variada i deixar-lo al seu aire. Li encanta veure al seu pare ballar al son dels Talking Heads, cantar R'n'R, li atrau el break breat (variant techno), li diverteix l'opera amb els seus crits i la sonoritat de la música clàsica. Però sobretot, els seus favorits i que vaig descobrir des de que era molt petit, Billy Holliday, Ella Fitzgerald i sobretot Madeleine Peyroux que el calmaven i sosegaven. Sobretot aquesta última amb una cançó que no he pogut trobar (Everybody Talkin') però he trobat un altre per dedicar-li ja que els moments que passo amb ell "This is heaven to me"...

dimecres, d’octubre 24, 2007

Meme

Vet aqui que era un noi que sempre estava a la última en informàtica i fa molts anys va veure que allò de les pàgines webs quedava per les grans marques i els negocis i que els petits usuaris, com era i és ell, tenien una nova eina d'expressió que era el bloc.

Per aquella, ja llunyana època, només hi havia un gran servidor gratuit que era blogger que donava opcions molt reduides però satisfactories. Va obrir el seu primer bloc i va intentar, al igual com anys enrera havia intentat fer emulant a Pla, portar un dietari cibernètic, un quadern de bitàcora dels seus viatges per la xarxa.
I al igual que aquell vell projecte de dietari, va quedar oblidat ja que navegar ja era prou emocionant per tenir que escriure sobre allò que veies i a més el món de la xarxa era un món viu i sempre canviant del qual costava fer un plànol perquè moltes vegades aquells llocs màgics i remots deixaven d'existir per manca de pagament del site.

Anys més tard, durant un dinar o un sopar, no us agobiaré amb els detalls, parlant de llibres amb uns amics, va arribar al compromís de muntar una pàgina web on recomanar-los els millors llibres que havia llegit. El compromís es va esmunyir amb els efluvis de l'alcohol però rera aquell dinar o sopar, no us agobiaré amb els detalls, parlant de llibres amb uns amics, va decidir que potser ja era hora de possar-se.

I es va possar i va nèixer B de Llibre i va passar l'adreça als seus amics que sorprenentment són els que menys se la miren però a la xarxa ha descobert que hi ha més amics, i que han creat llocs màgics i remots que et conviden a visitar i que són els seus blocs i dels quals posses un enllaç al teu com si fos un quadern de bitacora per mariners perduts a la recerca de llocs màgics i remots.

I tu? Tens un lloc màgic i remot? I si no a que esperes a crear-lo? Es fàcil...



Passo el meme a:
La última comentarista de B de Llibre: http://tumateix-llibres.blogspot.com/
En Biel, primer comentarista de B de Llibre: http://tintaxinesa.blogspot.com/
En Jacme, el comentarista més personal: http://www.basar.cat/

Historias veinals: La visita

I anem per la quarta Història veïnal! De la introspecció i l'evocació de la primera; del record i la nostàlgia en la segona; i la por i el neguit en la tercera, passem ara una fantasia literària d'alta volada, que a més, s'ha cenyit escrupolosament a l'espai demanat.

Els companys de l'escala D semblen haver-se confabulat per fer-nos somiar una mica. L'Anna, la reina de la Biblosfera; la Trillina, una autèntica peça de museu (vivent) que s'ha canviat de pis fa poc; l'Euria, que té un obrir i tancar d'ulls molt candenciós i en Jordi González (que no, no és el presentador de TV; si no un gran ressenyador bibliòfil) semblen una sola ploma; com totes les històries precedents. Si ja deia jo que aquí a l'escala hi ha fusta d'escriptors...

Per què... a qui no li agradaria rebre algun cop la visita que tots quatre ens han preparat?

________________________________________
La visita

"No deixis el llum obert que t'entraran arnes!"

Les paraules de la seva mare li ressonaven dintre el cap, reblades pel martelleig constant de les passes del veí de dalt, mentre ell es mirava alternativament l'ampolla de whisky mig buida que tenia al davant i l'estranya criatura que voleiava al voltant de la bombeta. "D'acord", va pensar, "he begut molt". "Sí", va insistir, "he deixat el llum encès. Però és que això passa de taca d'oli!". Incapaç de reaccionar va beure un glop més, directament de l'ampolla, va tancar els ulls amb força, va beure encara una mica més per si de cas i va tornar a obrir els ulls de cop, ple d'esperança. Res. La minúscula fada seguia sent una minúscula fada i es negava a transformar-se un cop més en l'arna o el mosquit que hauria de ser. I a més a més, per fer-ho encara pitjor, s'exhibia sense cap vergonya a la claror de la bombeta nua, dansant amb moviments sinuosos que encara pertorbaven més el seu cap emboirat per l'alcohol. "Això no pot estar passant, dec estar somiant". Per assegurar-se'n va pessigar-se la cama amb força, però l'únic que va aconseguir va ser fer-se un mal espantós i que la criatureta voladora es contorsionés encara més. I si no fos que de tan petita que era amb prou feines li veia el rostre, hagués assegurat que un somriure burleta li il·luminava les faccions.

Els ulls negres d'aquella criatura l'observaven fixament, insinuant-se i despullant-lo amb cada mirada. La temperatura corporal augmentava, el ritme cardíac s'accelerava i la ment emboirada pel whisky estava més serena a cada fracció de segon que passava. La flama de les espelmes vermelles que tenia enceses sobre la tauleta de nit s'agitava amb cada un dels seus gemecs silenciats. Tancava els ulls i sentia el suau aleteig d'aquell ser màgic passejant per sobre la seva panxa, pujant a poc a poc pel pit, arribant-li al coll, a cau d'orella... El seu cos es va estremir, no es podia creure que finalment, després de tantes llargues nits d'espera l'hi hagués tocat a ell. Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva.

La situació el superava: la fada, les insinuacions, el whisky... es va alçar de la butaca del costat del llit, va donar un cop de porta sec i es va trobar al mig del carrer. Mentre s’anava posant de mala manera la jaqueta, pensava que tot era culpa d’aquella màscara. Aquella criatura perfecte encara estava a l’habitació i ara ell fugia. Es va posar la mà a la butxaca buscant desesperadament el paper on es va anotar la direcció del bar, tornaria a parlar amb la Sílvia per demanar-li explicacions. Cada passa es feia més feixuga, entre l’alcohol, el neguit i la son que arrossegava de dies. Detestava la boira d’aquella ciutat. Dos carrers més amunt i a la dreta ja hi veuria el bar. Des del cap del carrer podia sentir la música, rítmica i embriagadora. Va entrar. El local tenia una llum tènue, colors terrosos i un ambient de misteri. Ella el mirava des de darrera la barra, amb un somriure maliciós.

—Tot això provoca aquella màscara?

—No et feia il·lusió sentir-te especial? No et queixaves de no ser un dels afortunats?

Ella es va girar i va agafar la seva bossa de mà. Amb un gest li va indicar que la seguí. Ell ho va fer i per una vegada la mirada no la tenia fixa en les seves natges sinó en la seva bossa i no entenia el perquè.

Varen entrar en una petita habitació que servia de rebost al bar i ella va encendre una bombeta que donava una llum tèrbola. Va tancar la porta, va obrir la bossa i va treure un pot de cacau en pols. Al obrir-lo va veure una petita llum al seu interior i una petita fada va sortir amb cara de son. Es va mirar la Sílvia, se’l va mirar a ell i va iniciar un vol per l’habitació fins aterrar sobre la mà d’ella que va somriure plàcidament. Llavors ell va comprendre, es va acomiadar breument i va marxar.

Va sortir al carrer on la freda nit li va acabar de fer passar els efectes de la beguda, caminava ràpid i de reüll veia el somriure de complicitat de la lluna.

Va arribar a casa i la va trobar buida. Desconsolat va seure sota la llum que encara romania encesa i va sentir una petita remor d’ales. Sobre el palmell de la seva mà oberta una petita fada es va cargolar a dormir i ell va sentir una pau i una felicitat com mai abans havia sentit.

@ Anna,
Trillina,
Euria,
Jordi González, (de l’escala D)

dimarts, d’octubre 23, 2007

El primo de zumosol

Benvolgut Sr. Rajoy,

Avui he escoltat a la ràdio la seva anècdota del cosí físic (veig que continua mantenint el to còmic sempre que explica una anècdota) i la dels deu millors científics mundials amics dels seu cosí (que Déu ni do les amistats del seu cosí).

A mi aquesta anècdota m'ha fet recordar una que em va passar amb el meu cosí, que no és físic però en té un bon físic ja que és marmolista, i la de 10 amics seus del bar que són famosos a nivell mundial pels seus mètodes científics per fer traveses.

Un dia que estava amb ells fent unes cerveses em van fer una juguesca a veure si m'encertaven que esmorçaria demà. Llavors em van demanar sobre els meus gustos, el que tenia a casa, el que soparia i llavors van escriure la seva resposta en un paper. Al dia següent vaig tornar i vaig dir el que havia esmorçat: "entrepà de pernil". Ells van obrir el paper on hi havia les seves respostes i em van dir "hem encertat". Al paper deia: entrepà de pernil 90%, entrepà de formatge 5%, got de llet i galetes 4%, res 1%.

I es que Sr. Rajoy quan algú vol averiguar una cosa utilitzant mètodes científics mai li garantirà, perquè garantir vol dir una probabilitat del 100% i això es pot dir que no existeix.

No sé si mai ha vist un avís metereològic, bé, estic segur que no, en ell el temps per demà està dividit en franges: possible, probable i molt probable; i cadascuna d'aquestes franges té assignat un rang de probabilitat.

Per tant Sr. Rajoy, és normal que el els 10 millors científics mundials no li garanteixein al seu cosí quin temps farà demà a Sevilla però segurament, si els fa la pregunta correcta, haurien de ser capaços de dir quin temps és possible, probable o molt probable que faci.

dilluns, d’octubre 22, 2007

Young Foks(2)

Jo ja vaig publicar un post diguen que era enganxosa com una mala cosa. No veig la TV però segons el diari es veu que la cosa se surt de mare. Publicat al Periodico d'avui:

"EL FENOMEN MUSICAL DE LA TEMPORADA VE D'ESCANDINÀVIA

Un grup pop suec conquista el mercat amb la 'cançó del
xiulet'

'Young folks', de Peter Bjorn and John, acapara anuncis, sèries de televisió i tons de mòbils
El tema, editat l'any passat, encapçala llistes gràcies a la seva melodia omnipresent i enganxosa

Tret que vostè hagi viscut sota una roca durant les últimes setmanes, deu haver sentit aquest xiulet. Un que ve acompanyat de bongos, maraques, una línia de baix juganera i un diàleg melòdic noi-noia. És impossible escapar de la cançó del xiulet. Es titula Young folks i els seus autors són el grup pop suec Peter Bjorn and John.
Des que la cadena de televisió Cuatro la va convertir en sintonia de Cuestión de sexo, tot Espanya anqueja al seu ritme infecciós. És inevitable. Sona en aquesta sèrie i en els seus anuncis; en els anuncis de tons i politons, i en els mòbils dels qui paguen per tenir-los; també en la publicitat del CD de la tercera temporada d'Anatomía de Grey, i des dels bafles amb subwoofer dels que fan servir aquest disc per patrullar la metròpolis; encara que és probable que no sentin aquest recopilatori sinó el de Supermodelo 2007, supervendes gràcies al xiulet ubic. Els que vegin el psicodrama fashion amb Judit Mascó com a amfitriona el sentiran almenys un cop per setmana.
Però encara hi ha més. Els addictes al FIFA-08 es descentren en les jugades per culpa del xiulet de sempre. Els que es descarreguen les noves sèries americanes hauran sentit aquesta melodia a Journeyman, Dirty sexi money, Big shots i Gossip girl. I, casualment o no, la col.lecció tardor- hivern 2007 de la cadena Pull and Bear es diu... Young folks. La cançó del xiulet és un hit estratosfèric amb un èxit a Espanya que és la culminació d'una carrera impressionant.

REMESCLES
Des de l'any 1999 el grup ha estat seduint en cercles indies i Young folks (editada el juny del 2006) està en el tercer àlbum de Peter Bjorn and John, Writer's block: una col.lecció de delícies pop retroactuals amb ressons d'Aztec Camera, Yo La Tengo, The Magnetic Fields i My Bloody Valentine i les seves guitarres més enllà dels límits de la realitat.
Des de l'aparició del disc, el xiulet obsessiu de Young folks es va començar a propagar com una ona expansiva per blocs i clubs de música alternativa; una febre solament augmentada quan va sortir, a l'agost, com a senzill, amb l'afegit en la versió maxi d'unes quantes remescles irresistibles. Per als fans del pop independent, va ser la cançó de l'estiu. La revista New Musical Express la va elegir segona millor cançó de l'any, tan sols superada per Over and over, de Hot Chip. I a Espanya va quedar en setè lloc en el rànquing de la revista Rockdelux.
Lluny de desinflar-se, el fenomen Young folks no ha fet sinó créixer el 2007. Aquest any s'han multiplicat les versions de la peça des dels més diversos angles: bluegrass per a Dawn Landes, folk d'accent nipó per a Shugo Tokumaru, hip hop per a la icona Kanye West (que va comptar amb el trio suec com a banda de suport al festival Way Out West de Göteborg)... El segell Wichita acaba de reeditar el tema com a senzill amb nova remescla, de manera que tot indica que hi ha Young folks i xiulet per temps.
El grup no s'avorreix de tocar-la en directe, encara que ara porta el xiulet pregravat per si els pulmons els traeixen. I pocs semblen cansar- se d'escoltar-la, perquè aquesta cançó sobre la tonteria i la meravella adherits al començament d'una relació sentimental és massa bona per avorrir. Una veu dissident va sorgir a la xarxa, encara que va durar poc (del 7 al 16 de març): des del bloc Stop Peter Bjorn and John, algú amb l'àlies de The Wrong Folks movia a fer pinya contra la cançó del xiulet i invitava a "aturar el grup perquè no siguin més populars del que ho són ara". Ha perdut.

JUAN MANUEL FREIRE
BARCELONA"

diumenge, d’octubre 21, 2007

Ramble Tamble de CCR

Del final aniré al principi. I al principi van ser els Credence Clearwater Revival. A la meva casa mai han estat uns grans amants de la música i, deixant de banda els discos de copla espanyola de la meva mare, i els discos de propaganda o de regal ningú comprava discos. Per tant, per mi és un gran misteri com va arribar el disc Cosmo's Factory a casa. Suposo que l'hauria de deixar algú a les meves germanes grans i allà es va quedar.
La qüestió es que jo des de petit era molt espavilat i savia com fer anar aquell tocadiscos automàtic i a piles que havia a casa i a molt curta edat (no recordo exactament quina) no feia més que possar aquell disc, saltar, girar, botar i cridar "Rock and roll". Les meves germanes reien i els meus pares al principi també però al final desesperats van optar per esperar que s'esgotessin les piles del tocadiscos i no comprar-me més i finalment no comprar més piles per cap ràdio de la casa ja que jo no parava de sintonitzar emisores on emetien una música amb un vòlum infernal per un nen tan petit (jo no devia arribar ni als 6 anys). Encarar conservo el disc i tinc tota la discografia en CD (en realitat tinc més de 1.000 CD de música de tots els estils).
És un gran disc i costa molt escollir un tema però el primer crec que és magnífic pels canvis de ritme que imprimeix i per la tonada que t'enganxa. Espero que el gaudiu: "Rock and roll"


dissabte, d’octubre 13, 2007

La memoria de l'assassí


Avui m'he vist una pel·lícula que per tenia arraconada esperant que li pogués fer un forat en la meva atrafegada vida. Tenia bones esperances per ella i he de reconèixer que no m'ha decebut. Dos hores i escaig de bon entreteniment i d'origen europeu, la qual cosa avui en dia costa de trobar.
Aquesta pel·lícula és belga i allà es va estrenar el 2003, el 2005 va voltar pel nostre país i vaig sentir bones veus per ella. No és la millor pel·lícula del món però té un bon nivell.
La trama volta un assassí amb Alzheimer que mata un important funcionari belga. Quan la policia judicial comença a investigar troba conexions amb uns cas de pederàstia i les altes esferes belgues. Tothom cerca l'assassí, la policia, els que l'han contractat però aquest, tot i els seus lapsus de memòria, és gat vell i se'n va ensortint en l'intent de fer que la gent conegui la veritat.
Vaig escoltar una vegada en una entrevista a Ventura Pons que reconeixia que ell, com a membre de no recordo quin jurat, tenia l'oportunitat de veure moltes pel·lícules europees que superaven en qualitat a tot el que el mercat ens fa empassar.
Ens perdem moltes bones pel·lícules dels mercats europeus i potser ja seria hora que com a usuaris ens rebelesin i miressin de canviar les tornes.

dijous, d’octubre 11, 2007

Young Folks de Peter Bjorn and John

Voldria començar la casa per la teulada i recomanar la última cançó que m'ha enganxat. Ells són suecs i tenen un disc, el que he escoltat amb aquest single, que està molt bé.
Espero que no us passi com a mi que vaig escoltar el disc de passada, se'm va quedar la tonada de la cançó i ara la xiulo obsessivament a totes hores i fins i tot la porto al mòvil.
Per cert, la noia que canta a la cançó es una col·laboració, amb un grup que es diu The Concrettes.

El video

Avui com cada matí al aixecar-me, faig una repassada a les edicions digitals dels diaris i em trobo que la dreta espanyola ha fet un video de rèplica al video del partit socialista que defensava l'assignatura de Ciutadania.
Vull començar dient que l'assignatura la trobo repelent, em recorda certes assignatures franquistes. Per continuar, el video socialista és més repelent encara però és que la resposta de la dreta espanyola ja no té nom...
En la meva opinió, son ells els que tindrien que seure i aprendre respecte i bones maneres, humilitat i sobretot recordar que la política és un servei públic són els propis polítics. Estic cansat de veure com el meu sou es manté invariable i mentrestant ells porten una vida gairebé de luxe, volent portant l'economia del país però reconeixent què amb tot el que cobren no arriben a fi de mes, i en canvi nosaltres tenim què fer anar l'enginy per arribar-hi ja que cada mes tots els productes bàsics són més cars.
Deu ser per això que no tenen prou enginy per fer un video promocional decent.
Jo em quedo amb el record de la Lloll Bertran i la seva hostessa, Vanessa, promocionant...el video...



dimecres, d’octubre 10, 2007

El fabulós viatge de Jesús M. Tibau

En Jesús M. Tibau es supera setmana a setmana i joc a joc. Aquesta setmana fa el seu propi homenatge a la cultura catalana i per fer-ho ha preparat un viatge pet set blocs al voltant dels Països Catalans:
Catalunya: El vertigen del trapezista
País Valencià: Filant prim
La Franja: Llibreria Serret
Illes Balears: No em diguis que és un somni
Catalunya Nord: Catnord
Alguer: Apunts des de l’Alguer
Andorra:Blokand
Animeu-vos a participar en aquest nou joc literari, el 25è, avui dia 10 a partir de les 20 hores.

dilluns, d’octubre 08, 2007

Aromes de Montserrat


Un matí estava atenent una senyora a la feina quan va comparèixer un company que, pendent de la propera data de jubilació, es passeja entre nosaltres esperant que algú li encarregui quelcom a fer. Aquest pobre home té, a més a més, un problema de prostata que provoca que se li escapi part de la micció amb el que tot el dia, fa una forta olor peculiar.
Doncs bé, estava jo atenent aquella senyora i olorant al aromàtic company quan a aquest, com si no fos suficient, se li va escapar un petarró d'aquells silenciosos però dels que deixen rastre. Jo estava mig marejat i atenia a la senyora intentant aguantant el tipus ja que no entenia com aquella dona no s'adonava de res.
Llavors va entrar una companya d'un altra unitat que de tant en tant ens ve a visitar i amb un gran somriure va dir "Que bé que esteu aquí amb aquest aroma de maduixes". Jo no vaig poder més vaig deixar anar una excusa de mal pagador, em vaig anar al despatx contigu on les meves companyes estaven refugiades feia estona dels efluvis primaverals i vaig començar a riure com un boig. Quan vaig recuperar la compostura vaig tornar a la sala, on encara regnava el tuf a aromes de Montserrat, em vaig disculpar amb la senyora i la vaig acabar d'atendre i llavors em vaig adonar que si no s'enterava de res era perquè mastegava incessantment un xiclet de maduixa rera l'altre per controlar les ganes de fumar.

dissabte, d’octubre 06, 2007

Sigueu Benvinguts

Quan Peter Brown va arribar a aquell edifici va decidir que volia que aquella vegada fos diferent. Fins llavor, sempre que hi havia anat a viure a algun lloc, es trobava que la gent només es coneixia de creuar-se al replà de l’escala o de trobar-se a l’ascensor i, com a molt, es feien entre ells un so gutural que era l’equivalent a una salutació.

Va penjar un cartell al vidre de l’entrada on anunciava una festa de benvinguda per tots els veïns per dissabte a la tarda al petí jardí interior que hi havia a l’edifici. Es va encarregar de que l’Ajuntament li cedís taules i cadires, va comprar begudes i menjar a compte del pressupost comunitari , va passar uns quants dies seleccionant i gravant música per animar a la gent i va dedicar tot el dissabte el matí a preparar-ho tot.

Dissabte, a la hora senyalada, Peter Brown estava nerviós amb tot preparat, la música sonava i uns globus ballaven amb el vent en un jardí desert. De sobte, va arribar Jackie Blue, que era una noia que sempre estava trista i solitària i havia decidit baixar perquè el seu psiquiatra sempre li deia que havia de aprofitar totes les ocasions que pogués per canviar el seu estil de vida. Peter es va acostar cap a ella amb el seu millor somriure i es va entrebancar amb un globus que s’havia ajagut a descansar als seus peus fart de tant de ball. Jackie Blue no va poder reprimir una gran rialla. Les cortines de moltes finestres es van sacsejar i molts ulls solitaris van veure a Mr. Brown i Mrs. Blue xerrant i rient animadament al petit jardí.

Poc a poc van anar baixant la resta de veïns, tots es presentaven i s’excusaven per la tardança. Mr. Brown els dispensava a tots i els anava presentant entre ells. Es sentia plenament satisfet i compensat per totes les molèsties que s’havia pres aquella última setmana.

Aquella festa va ser el principi de tota una sèrie de grans amistats que van canviar la vida de tothom. Peter Brown, Jackie Blue i Charlie Green, que era tot un activista ecologista, van fundar, juntament amb alguns veïns més l’associació Rainbow a favor de la natura. Aquestes activitats li van alegrar la vida a Mrs. Blue que va poder deixar d’anar al psiquiatra per aquella tristesa, la qual no entenia d’on li venia. Milly Pink, una solterona que rondava els quaranta i timorata es va enamorar de John Red, un home solter també de més de quaranta i que cada vegada que una dona el mirava es posava vermell. Joe Black i Maggie White també van acabar formant parella i van acabar tenir un nen al qual li van dir Grey. Mathew Purple, que era gai, va trobar la seva mitja taronja, va conèixer a Michael O’Range, un irlandès culturista que també entenia.

Peter Brown va continuar vivint la resta de la seva en aquell edifici on tothom es coneixia, es saludava i s’aturava a xerrar quan es trobaven com grans amics. I tot que algun dels veïns va marxar, cada vegada que arribava un nou veí entre tots li preparaven una gran festa al petit jardí interior de l’edifici, on els globus ballaven amb el vent, els veïns amb les veïnes i alguns veïns amb alguns veïns.