dimecres, de juliol 09, 2008

La crisi dels prèssecs

Suposo que deu ser per egocentrisme, però es que per molt que ho sapiga sempre paguen justos per pecadors i d'altres reben les conseqüències del meu tancament.

Per primera vegada he rebut les notes finals i no he estat satisfet. Ja són masses els sacrificis que faig per aconseguir-les i això esgota.

L'últim ha estat la pèrdua de la meva collita de prèssecs. Han quedat secs i morts penjats d'unes fulles esgrogueides. Castigat pel sol i la set. Penjat en un arbre malat per tota mena de depredadors.

No m'hauria costat més de vint minuts a la setmana fer-li una ullada i regar-lo. Possar-li insecticide contra els insectes que el rossegaven i hauria evitat la massacre.

Els mateixos minuts que potser tindria que dedicar als meus amics que ja no em truquen ja que es pensen que visc en un món paral·lel, la meva família que de vegades es pensa que sóc autista. Els mateixos minuts que tinc que dedicar ara per abandonar-ho tot i reconstruir el meu món des de zero sinó vull que s'enfonsi totalment.

De moment he començat per dedicar més temps a la meva família i a la meva llar i espero que em disculpeu si això suposa menys escrits aquí o a BdeLlibre o menys visites als vostres blogs.

2 comentaris:

Una ha dit...

Tranquilo,esto es normal en un hombre tan atareado como tú.Ya me contarás cómo os han ido los estudios a los dos,para cosechar hay que sembrar.
La otra, la de la fruta, ya vendrán mejores.
Los que no deben esperar son los de la familia,que el niño se te irá de casa en menos que canta un gallo.
Los amigos,si lo son,sabrán esperar.
Un abrazo

Mireia ha dit...

Sovint anem tant atrafegats que oblidem viure, i això no és bo. Cal cultivar, i no només el presseguer, sinó les relacions.
El blog SEMPRE pot esperar. A mi també em sap greu no fer les entrades que voldria però el primer és la família.
Que la reconstrucció sigui profitosa !