dissabte, de març 08, 2008

Els contes infantils

Un dia em van comentara l'ecola que els extranyava l'afició del meu fill a que li llegissin contes i jo els vaig respondre que a casa sempre li llegia. Va ser mútua la cara de sorpresa que se'ns va quedar a ambdós per això. A la mestra perquè es veu que no es habitual que els pares llegeixin als fills i a mi perquè em sorpren que uns pares, que en teoria farien qualsevol cosa pel seu fill, no siguin capaços de dedicar-li 20 minuts diaris per llegir-li els seus contes favorits.

La qüestió es que cada dia el meu fill cada dia em ve amb els seus contes favorits perquè li llegeixi (sort que només té 18 mesos...) i em trobo que o els trenquem a causa de la repetició incesant de la mateixa història, o bé són una successió d'imatges sense conexió (amb el que en tinc que inventar la història).

Llavors he arribat a les següents conclusions:
  1. Els contes infantils tindrien que portar una mínima recomanació d'edat. Hi ha històries que el nen no enten per molt macos que siguin els dibuixos i l'únic que li agraden al nen són aquests i el teatre que fa el pare.
  2. Ha d'haver una distinció entre contes que expliquen històries i d'altres que només mostren objectes per aprendre a llegir o reconèixer objectes. No són el mateix.
  3. Les històries han de ser pensades segons la recomanació d'edat (punt 1) que figuri al conte. A ser possible amb molts elements que es puguin escenificar mitjançant gestualment o sonorament i on puguin intervenir tan la persona que l'explica com la que l'escolta. Tinc contes amb unes parrafades increibles que no sé com explicar-li al meu fill. Bé, no les entenc ni jo...
  4. Els contes infantils han de ser pensants i dissenyats per nens. Això no només vol dir dibuixos i colors atractius sinó vol dir pàgines de cartró dur per poder llegir el mateix conte 10 vegades en 20 minuts sense que tot es trenqui als 3 dies.
  5. El somriure d'un nen després de 20 minuts de fer el burro explicant-li els seus contes favorits és quelcom dificil d'oblidar.

4 comentaris:

Una ha dit...

Está precioso,los dos lo están,parece muy joven el gatito.Vaya cara de espabilado que tiene este niño,seguro que en un par de años no parará de hacerte preguntas de esas que no tienen respuesta.
Lo de los cuentos es cierto,a ver si se centra alguien en las necesidades de los pequeños. A mi hijo no le leí porque ya tenía a su hermana con su gran fantasía,pero a la mayor le di como 20 versiones diferentes de la ratita presumida,cada noche era distinta,aún le recuerdo a veces que cuando yo preparaba oposiciones y ella no llegaba a los dos años, iba con el papel y decía "uja una fo"(dibuja una flor)siempre fue una lengua de trapo.
Los míos eran muy tímidos, el tuyo parece traspasar la imagen y querer hablar,se le ve alegre y comunicativo.Preciosa foto.Un abrazo,amigo.
¿Qué tendrán esas caritas ? Apenas verlas ya le dibujan a uno la sonrisa abierta en la cara y con los animales me pasa igual.Son lo más divertido:niños,animales.

digue'm ariadna ha dit...

... En llegir el teu post m'has fet pensar en un seguit d'adreces, que segurament ja coneixes, però que van lligades amb algunes de les conclusions que cites i que potser et poden servir, pels seus catàlegs i ressenyes en llibres de literatura infantil: un, dos, tres, quatre, cinc, entre d'altres...

Jordi Gonzalez ha dit...

Carai Ariadna!!! Alguna la coneixia però n'hi ha d'altres de molt interessants. Gràcies!

Una ha dit...

No pude resistirme a buscar Dexter por la red y me hice un maratón de ver el 6º,7º,8º,9º,10º capítulos y porque ya no podía más o hubiera visto la temporada completa.Hoy la terminaré porque no puedo con las dudas ,soy demasiado impaciente,además ,así en V.O. me gusta más porque la voz para mí es vital para creerme mejor el personaje.¿qué tendrá este asesino que nos mueve a la compasión?yo veo que le han modelado a gusto de los que le rodean,primero su padre adoptivo,después su novia,su otra pareja,todos consiguen de él lo que quieren o puede ser que trate de compensar su lado oscuro siendo amables con ellos.Daría mucho para comentar,los guionistas se merecen un premio por esa manera de entrar en la sicología humana.