El vent movia suaument els núvols que ells seguien amb la mirada perduda. Seien en silenci a la sorra, en filera. Els dits dels peus dibuixaven avorrits figures que eren esborrades com els temps esborra els records banals. Només el soroll de les onades que es trencaven una rera l’altre impedia que s’escoltés el bategar dels seus cors impacients.
Unes pedres lliscaren al seu darrera i un ja sóc aquí, els va fer aixecar com si un cranc els hagués pessigat. Es van abraçar fent rotllana i després d’una breu salutació es van agafar de les mans i es van llençar entre rialles al mig de les fredes i blanques onades.
El capvespre s’acostava entre rialles i capbussades. Tot era xivarri i bogeria però era normal si és té en compte que entre tots sis no arribaven la centúria. De sobte es va escoltar un plor que venia entre les bicicletes aparcades a dalt de la duna. La Dunia, que havia estat la última en arribar, va arrencar a córrer fins arribar a un cotxet aparcat entre elles.
‘Té gana, suposo. He de marxar’ – va dir la Dunia.
Els altres nois i noies la van mirar amb una certa malenconia.
‘Llavors no tornaràs l’any vinent ?’ – es va atrevir a preguntar un d’ells.
‘No. Els meus pares han venut la torre. Diuen que el fet que la seva filla adolescent aparegui amb una criatura els ha fet ser la rialla de tots els amics. Volen canviar de lloc i faran passar el meu fill pel meu germanet per no tenir problemes.’ – va respondre.
‘Es què no entenc perquè no vas utilitzar un preservatiu encara que fos per evitar malalties’ – va deixar anar una noia.
La Dunia va arrencar a córrer, empenyent el cotxet per la sorra i mentrestant el soroll dels seus sanglots es barrejaven amb els del seu fill cada vegada més fort tot i ser cada vegada més lluny d’ells.
‘T’has passat tres pobles, no?’ - va dir un.
‘Ho sento. No era la meva intenció.’ – va contestar la noia.
‘Em sembla que aquest any em finalitzat l’estiu per sempre més’ – va deixar anar el que era més gran i eixerit.
Unes pedres lliscaren al seu darrera i un ja sóc aquí, els va fer aixecar com si un cranc els hagués pessigat. Es van abraçar fent rotllana i després d’una breu salutació es van agafar de les mans i es van llençar entre rialles al mig de les fredes i blanques onades.
El capvespre s’acostava entre rialles i capbussades. Tot era xivarri i bogeria però era normal si és té en compte que entre tots sis no arribaven la centúria. De sobte es va escoltar un plor que venia entre les bicicletes aparcades a dalt de la duna. La Dunia, que havia estat la última en arribar, va arrencar a córrer fins arribar a un cotxet aparcat entre elles.
‘Té gana, suposo. He de marxar’ – va dir la Dunia.
Els altres nois i noies la van mirar amb una certa malenconia.
‘Llavors no tornaràs l’any vinent ?’ – es va atrevir a preguntar un d’ells.
‘No. Els meus pares han venut la torre. Diuen que el fet que la seva filla adolescent aparegui amb una criatura els ha fet ser la rialla de tots els amics. Volen canviar de lloc i faran passar el meu fill pel meu germanet per no tenir problemes.’ – va respondre.
‘Es què no entenc perquè no vas utilitzar un preservatiu encara que fos per evitar malalties’ – va deixar anar una noia.
La Dunia va arrencar a córrer, empenyent el cotxet per la sorra i mentrestant el soroll dels seus sanglots es barrejaven amb els del seu fill cada vegada més fort tot i ser cada vegada més lluny d’ells.
‘T’has passat tres pobles, no?’ - va dir un.
‘Ho sento. No era la meva intenció.’ – va contestar la noia.
‘Em sembla que aquest any em finalitzat l’estiu per sempre més’ – va deixar anar el que era més gran i eixerit.
1 comentari:
Moltes gràcies per la teva participació en aquests jocs. Sense vosaltres, els meus jocs literaris no tindrien cap sentit.
Publica un comentari a l'entrada