Meditava diumenge sobre les jornades de la Catosfera i mentrestant maleïa el meu ordinador ja que es negava a funcionar (al final només ha estat que he cremat l'enèsim ratolí inalàmbric) quan vaig recordar la samarreta d'un noi que, vestit amb una samarreta 'Steve Jobs for president', teclejava al twitter com si aquest fós un xat del messenger. O sigui, molta conya i poca substància.Em va fer recordar les paraules de Juan Varela sobre el gregarisme i la manca de discusió sobre coses importants als blocs. Veia a la gent utilitzant massivament les mateixes eines, twitter, flicker, delicio.us, conectats en xarxa amb Facebook...
La gent segueix la manada i s'agrupa i els usuaris de Apple-Mackintosh són un clar exemple. Adoradors de les seves màquines i de Steve Jobs en contra de la massificació dels PC's subjugats pel domini de Windows o pels frikis linuxeros.
Jo, com a usuari de PC pel seu baix cost i fàcil manteniment, vaig riure molt quan després de molt cercar vaig trobar aquesta pel·lícula per internet. Sembla que la tinguin maleïda i no és per menys.
La història explica tota la vida i miracles dels dos gegants de la informàtica, Bill Gates i Steve Jobs. Bill Gates el descriu com a un petit geni que fa el seu primer programa i el ven sense que pugui funcionar i a partir d'aqui es dedica a comprar programari per revendre'l sota el nom de Microsoft. Steve Jobs és més treballador, dissenya i innova però arriba un punt en què se li creuen els cables i es torna en el monstre que vol derribar.
I així a un el descriuen com a un mercader de software i a l'altre com a tirà implacable. Potser aquell noi que portava aquella samarreta és que volia viure en una dictadura de disseny, potser en el Món Feliç de Huxley.
Sé que molts dels fets possiblement siguin exageracions però jutgeu vosaltres mateixos.
2 comentaris:
Te agradezco de veras el esfuerzo de poner la película porque estoy deseando verla.Tengo unos días problemáticos y no estoy al nivel adecuado para centrarme.Después de unos meses paseando por este mundillo de los blogs ,entre los que sí hay muchísimos aspectos interesantísimos,también me aburre observar "intereses creados",contradicciones demasiado patentes.Tú dices "molta conya i poca substancia",pues algo así, bastante superficialidad.
Si de verdad es interactivo y a cualquier opinión contraria o discrepante, que no sea del modo "te bailo el agua" ,se le llama troll,crear problemas y expresiones de ese estilo,no sé realmente en qué radica esa interactividad,¿ en escribir y en que lean lo escrito? pues para eso ya están los diarios,libros etc.
Yo quiero algo más y eso lo encuentro en muy pocos blogs,en ese caso seguiré seleccionando y cribando porque prefiero emplear mi tiempo en leer,ver las 200 horas de películas o más que me esperan.
En el bloc de Ariadna he encontrado unos enlaces muy interesantes.Por el de mi Caterina llegué a este que me encanta y por el tuyo llego a otros.
No desprecio ningún bloc y miro mis enlaces y los de los demás, pero es cuestión de centrarse en lo que realmente uno necesita,yo quiero disfrutar,aprender,compartir.
Por ello mi ansiedad por saber cosas de la Catosfera.
Ya ves, que rollazo tengo,entraba para darte las gracias por poner la letra de la canción de MAD WORLD y me voy por peteneras.
El de Ariadna me gusta, pero aún no he leído todo con calma, es una letra tan pequeña y en color que para mis ojos con miopía y presbicia son toda una dificultad.
Mira qué casualidad que Noah Wyle es el profesor en Donnie Darko.
A reveure¡
Bona observació la teva.
Sembla que a la gent li agrada crear controversia però que no li contradiguin, una de les altres coses que no m'agraden és quan deixan comentaris en contra i signen com anònim. Si jo tinc una opinió en contra no em fa cap por dir-ho.
Jo entenc que a tothom li agrada ser llegit però potser tenir un bloc es més que una carrera de popularitat.
Coincideixo amb tu que Ariadna al laberint és un bloc molt interesant, per estètica i contingut.
no he navegat pels seus links per manca de temps.
Publica un comentari a l'entrada