De vegades, la gent necessita desconectar i relaxar-se. El primer que s'intenta es aprofitar un llarg pont per fer tota la feina pendent que es pugui però de vegades, apareixen imprevistos que impedeixen que facis res de feina extra.
El següent que s'intenta es sortir amb la família a fer alguna activitat o a visitar alguna fira. Llavors et trobes que a tota la família se li enganxen els llençols i surtiu tard de casa. Quan arribeu a destí us trobeu que centenars de persones han tingut la mateixa idea que vosaltres i et trobes aturat durant una bona estona en un escull de cotxes fins que, per consens familiar, decidiu canviar el destí.
El destí alternatiu també està ple però com a mínim heu pogut aparcar però us trobeu sense la vestimenta adient amb una fred que pela i tots mig glaçats. Entreu en un bar, ple a vessar per variar, i després de molt esperar podeu prendre quelcom calent. Per la finestra mires la gentada que passeja entre les parades de la fira. Ningú s'atura. Normal penses tu, la butxaca de la gent està tocada i a sobre el moviment manté l'escalfor. Pagues el compte, només ha estat un café i un suc però te'l cobren a preu de caviar.
Torna la peregrinació entre la multitud, ara al menys ha sortit el sol. Fas cara de pomes agres però quina cara volen que possis. Fa tres quarts d'hora que camineu en cercle cercant algun lloc on pogueu menjar i tingui cabuda el cotxet del nen.
Finalment la passejada us porta al extraradi de la ciutat i trobeu un restaurant que sembla net i on l'atenció es agradable. El menjar no és cap exquisitesa però és abundant, no fa fred i al local no es permet fumar. Igualment, com sempre, no pots acabar de menjar en pau, el nen vol gresca i acabes a la zona infantil jugant amb ell durant una bona estona.
Menjar i jugar amb el nen et fan veure la ciutat amb altres ulls i quan et diuen de tornar a endinsar-te al mig de la multitud et llences com un kamikaze amb un somriure als llavis. Ara ets tu el que passeges erraticament sense aturar-te a comprar res a les múltiples parades ja que vas només amb quatre monedes. Tots els caixers que trobes al teu camí no funcionen i la clatellada del restaurant ha estat important però t'es igual. Estàs allà per passar el dia amb la família i ser feliç.
Quan penses que et llençaràs a terra plorant, et proposen de fer una xocolata calenta en una llibreria café, acceptes només per deixar de trepitjar aquells carrers farcits. Amb la beguda calenta a la ma passeges per les estanteries i fullejes les últimes novetats: Jonathan Littell, Quim Monzó, Henry Mankell ... Si la teva economia t'ho permetés....
Marxes cap a casa mentres la pluja et cau a sobre i amb una última mirada et despedeixes de tants amics que deixes en aquell local. La tornada la fas sense presa, en silenci. Una vegada a casa, les feines es reparteixen i es fan amb celeritat ja que tothom està esgotat, un neteja i l'altre banya el nen.
Per últim, ella es queda adormilada davant de la televisió i tu davant de la llar de foc on has fet un intent per llegir una estona fins que la son ha pogut amb tu. Et despertes amb un sentiment de lleugeresa i t'adones que malgrat la pallisa del dia has aconseguit el que volies, relaxar-te.
El següent que s'intenta es sortir amb la família a fer alguna activitat o a visitar alguna fira. Llavors et trobes que a tota la família se li enganxen els llençols i surtiu tard de casa. Quan arribeu a destí us trobeu que centenars de persones han tingut la mateixa idea que vosaltres i et trobes aturat durant una bona estona en un escull de cotxes fins que, per consens familiar, decidiu canviar el destí.
El destí alternatiu també està ple però com a mínim heu pogut aparcar però us trobeu sense la vestimenta adient amb una fred que pela i tots mig glaçats. Entreu en un bar, ple a vessar per variar, i després de molt esperar podeu prendre quelcom calent. Per la finestra mires la gentada que passeja entre les parades de la fira. Ningú s'atura. Normal penses tu, la butxaca de la gent està tocada i a sobre el moviment manté l'escalfor. Pagues el compte, només ha estat un café i un suc però te'l cobren a preu de caviar.
Torna la peregrinació entre la multitud, ara al menys ha sortit el sol. Fas cara de pomes agres però quina cara volen que possis. Fa tres quarts d'hora que camineu en cercle cercant algun lloc on pogueu menjar i tingui cabuda el cotxet del nen.
Finalment la passejada us porta al extraradi de la ciutat i trobeu un restaurant que sembla net i on l'atenció es agradable. El menjar no és cap exquisitesa però és abundant, no fa fred i al local no es permet fumar. Igualment, com sempre, no pots acabar de menjar en pau, el nen vol gresca i acabes a la zona infantil jugant amb ell durant una bona estona.
Menjar i jugar amb el nen et fan veure la ciutat amb altres ulls i quan et diuen de tornar a endinsar-te al mig de la multitud et llences com un kamikaze amb un somriure als llavis. Ara ets tu el que passeges erraticament sense aturar-te a comprar res a les múltiples parades ja que vas només amb quatre monedes. Tots els caixers que trobes al teu camí no funcionen i la clatellada del restaurant ha estat important però t'es igual. Estàs allà per passar el dia amb la família i ser feliç.
Quan penses que et llençaràs a terra plorant, et proposen de fer una xocolata calenta en una llibreria café, acceptes només per deixar de trepitjar aquells carrers farcits. Amb la beguda calenta a la ma passeges per les estanteries i fullejes les últimes novetats: Jonathan Littell, Quim Monzó, Henry Mankell ... Si la teva economia t'ho permetés....
Marxes cap a casa mentres la pluja et cau a sobre i amb una última mirada et despedeixes de tants amics que deixes en aquell local. La tornada la fas sense presa, en silenci. Una vegada a casa, les feines es reparteixen i es fan amb celeritat ja que tothom està esgotat, un neteja i l'altre banya el nen.
Per últim, ella es queda adormilada davant de la televisió i tu davant de la llar de foc on has fet un intent per llegir una estona fins que la son ha pogut amb tu. Et despertes amb un sentiment de lleugeresa i t'adones que malgrat la pallisa del dia has aconseguit el que volies, relaxar-te.
2 comentaris:
Feliz vuelta a la rutina.¿Sabría la mayoría de la gente vivir sin ese estres?.Este mes se cumplen 11 años desde que tuve que dejar de ser maestra en activo,cuando el organismo está tan grave que economiza hasta el esfuerzo de pensar y de entender lo que se oye,no se es consciente más que de sobrevivir,pero cuando se mejora hay que llenar los minutos de vida y el dia tiene muchos minutos.Yo tengo la suerte de ser aficionada desde niña a tantas cosas y tengo dos buenos hijos y un buen yerno.Te digo todo esto porque como relato puede ser muy interesante lo que has escrito y está muy bien contado y si de verdad te sientes así es normal y disfruta hasta los problemas cotidianos,todos esos tropiezos y pequeñas frustraciones que cuando faltan también se añoran,¡qué bien se está cuando se está bien¡ suelo decir a menudo ,pronto llegará el momento de recoger el fruto de tanto esfuerzo.Recordareis con vuestro niño todas las peripecias vividas y el sentimiento de ligereza es la satisfacción de haber podido hacer todo eso y más.Besotes.
Mi yerno trabaja de programador informático y tiene unos libros que son auténticos jeroglíficos para mi,siento gran admiración por las mentes capaces de comprender esas tecnologías.Son los primeros libros en mi vida que he tenido en las manos de los cuales apenas entiendo nada.
L'altre dia en una tertulia radiofonica precissament hi reconeixien com de renaixentistes poden ser la gent que estudia ciències i que poden llegir una llibre de astrofísica i un de filosofia (no tothom ho fa naturalment). Basicament un llibre de informàtica no es res que un llibre de llengua on les regles semàntiques que s'apliquen deriven principalment de la lògica. Veritablement els únics llibres que trobo ininteligibles són els de poesia ja que allà res és el que sembla i tot sembla estar per un sentit estètic però li has de buscar els tres peus al gat constantment.
Publica un comentari a l'entrada