Algú ha vist el meu cap????

Intento ser ordenat i metòdic sense que això arribi a ser una enfermetat. Bona prova d'això és el meu escriptori de casa que és un auntèntic merder.

Però la qüestió és que últimament vaig tan liat que no ha estat fins avui que no m'he adonat que ni tan sols havia canviat el llibre que estava llegint. Ara puc penjar el nou i comentar-lo una mica ja que m'he llegit ja una tercera part.

Cheever és un d'aquells autors que molts recomanen i mai t'atreveixes a llegir ja que totes les seves recopilacions ronden el miler de pàgines. Si goses fer-ho, descobreixes un escriptor de contes diferent. Les seves històries són planeres, amb gent de carn i ossos que suspira, somia, poques vegades guanya i moltes vegades perd.

En dues paraules, Reality bytes.

Els contes infantils

Un dia em van comentara l'ecola que els extranyava l'afició del meu fill a que li llegissin contes i jo els vaig respondre que a casa sempre li llegia. Va ser mútua la cara de sorpresa que se'ns va quedar a ambdós per això. A la mestra perquè es veu que no es habitual que els pares llegeixin als fills i a mi perquè em sorpren que uns pares, que en teoria farien qualsevol cosa pel seu fill, no siguin capaços de dedicar-li 20 minuts diaris per llegir-li els seus contes favorits.

La qüestió es que cada dia el meu fill cada dia em ve amb els seus contes favorits perquè li llegeixi (sort que només té 18 mesos...) i em trobo que o els trenquem a causa de la repetició incesant de la mateixa història, o bé són una successió d'imatges sense conexió (amb el que en tinc que inventar la història).

Llavors he arribat a les següents conclusions:

1. Els contes infantils tindrien que portar una mínima recomanació d'edat. Hi ha històries que el nen no enten per molt macos que siguin els dibuixos i l'únic que li agraden al nen són aquests i el teatre que fa el pare.
   
2. Ha d'haver una distinció entre contes que expliquen històries i d'altres que només mostren objectes per aprendre a llegir o reconèixer objectes. No són el mateix.
   
3. Les històries han de ser pensades segons la recomanació d'edat (punt 1) que figuri al conte. A ser possible amb molts elements que es puguin escenificar mitjançant gestualment o sonorament i on puguin intervenir tan la persona que l'explica com la que l'escolta. Tinc contes amb unes parrafades increibles que no sé com explicar-li al meu fill. Bé, no les entenc ni jo...
4. Els contes infantils han de ser pensants i dissenyats per nens. Això no només vol dir dibuixos i colors atractius sinó vol dir pàgines de cartró dur per poder llegir el mateix conte 10 vegades en 20 minuts sense que tot es trenqui als 3 dies.
5. El somriure d'un nen després de 20 minuts de fer el burro explicant-li els seus contes favorits és quelcom dificil d'oblidar.

Tancat per defunció

El títol pot sonar a acudit però no estic per acudits. Estic enfadat, trist, confús, desorientat... Avui al bloc de Antaviana he definit la expressió de kafkià com allò que és "Increible pero cierto" el surrealisme que ens desmonta la realitat i no trobo res més surrealista que el que ha passat avui. Per molt que em diguin que això ha passat i passarà, que passi aqui i allà. Perque al meu món tranquil i civilitzat aquestes coses no passen i no haurien de passar.

Jo pensava que el fet que ahir li haguessin robat la bossa a la meva dona és el pitjor que em podia passar però el d'avui no té paraules.

Em pregunto, qui tria la victima? Serà capaç de menjar i dormir?

Quina llàstima de vides malbaratades.