L'engany de l'audiència

Molts de vosaltres haureu vist les xifres que deien que el debat (ja,ja,ja perdoneu no puc evitar riure al veure que a tan lamentable espectacle li diguin debat) entre els dos principals candidats a la presidència del Govern tingués una audiència rècord a la història de la televisió.

Però, us heu aturat i mirat com es calculen les audiències en aquest país?

Aquestes audiències es controlen principalment mitjançant els audímetres que té repartits per tota la geografia espanyola l'empresa TNS (potser us sona més si us dic Sofres). Quants i qui els té és un misteri, és calcula que deuen haver uns 5.000. El criteri per tal que una familia tingui un audímetre es que tingui un telèfon, un mínim de dos televisors i la familia ha de ser de tenir com a mínim els pares, un o dos fills i preferentment els avis visquent amb ells.

Com funciona? Cada membre de la família té un número assignat i quan està mirant una televisió ho indica picant el seu número al comandament i quan marxa igual. Llavors es registra tots els canals que es miren des d'aquell televisor i qui els mira.

Desavantatges? Doncs, molt evidents. Qualsevol que hagi estudiat una mica d'estadística s'adonarà de que la franja de població estudiada és molt petita. A més, i per possar un exemple, jo quan vivia a casa dels meus pares no mirava mai la tele perquè sempre estava de festa però quan em vaig independitzar com que el sou no em donava no sortia i la mirava. Per tant, tenim també un exemple de què depenent de la situació familiar els hàbits familiars poden canviar però això ningú ho registra.

Hi ha un altre empresa que és dedica al mateix però amb altres mètodes. Es tracta de EGM. Aquesta última utilitza el mètode de la entrevista i la trucada. No acaba d'agradar perquè és més lent però sincerament, si està ben fet i planificat, pot ser el millor mètode.

El problema és que en aquest país tot ho volen ràpid i per tant hi ha el que hi ha. I per tant, la meitat de les poquíssimes famílies que disposen d'audímetre van veure el debat. Alguns d'ho van veure per feina, d'altres per fervor polític i si tothom en parla es perque els mitjans no callen. ¿Us heu fixat mai en la poca cobertura que li donen els mitjans de comunicació francesos a les seves eleccions en comparació a les espanyoles?

Una pausa per la publicitat

Les llàgrimes dels ulls queden barrejades amb l’aigua de la dutxa que colpeja indolent el teu cos fins aconseguir una barreja heterogènia que marxa pel clavegueram. Estàs uns minuts, que et semblen unes hores fins poder-te treure el neguit amb el que has arribat.

Et poses les ulleres que dissimulen els teus ulls vermellosos, surts cap a la piscina, que gairebé solitària, s’agita com un immens bloc de gelatina blava. Assegut amb els peus dins de l’aigua t’encasquetes el barret de silicona que et fa semblar un ridícul preservatiu gegant i et deixes caure a l’interior de la piscina.

Agites els braços amb poca perícia i avances dins del líquid element amb dificultat, però a la vegada , dins el teu cap, una munió de pensaments avançant sense dificultat i surten agitant les seves ramificacions amb gran perícia.

Comences per fer aquells càlcul estúpids que t’han vingut a la ment durant la teva jornada laboral. Petites operacions matemàtiques que resols al avançar per la piscina i a la vegada t’emplenen de petites satisfaccions. No te n’adones però els teus moviments es tornen més àgils i els teus pensaments canvien a coses més mundanes. La feina, els amics, els veïns... Somnis i truites enmig del teu petit microcosmos blau.

La teva respiració s’alenteix, ets sents còmode, els problemes s’esvaeixen dins l’aigua escumosa com si aquests fossin efervescents. Avances i avances, braçada a braçada, et comences a sentir molt bé i a pensar si aquesta meravellosa sensació d’ingravidesa era la mateixa que tenies en el ventre de la mare.

Avances i avances, braçada a braçada, ara somiant en felicitats futures, en possibilitats impossibles que dintre del teu somni blau és poden complir. I així, fins que sobtadament, una remor sorda envaeix el teu espai. Algú altre ha entrat a nedar i els seus pensaments negatius et colpejant al sortir d’ell i diluir-se en l’aigua fruit de la bona conductivitat de l’aigua.

Surts de la piscina boquejant i degotant com un peix fora de l’aigua. Al ritme de les gotes de líquid que cauen del teu nas vas amollant la teva respiració al teu entorn i per un moment penses que aquesta devia ser la mateixa sensació que tingueren els primers peixos que es van convertir en amfibis al sortir fora del seu element natal. Et treus el casquet de silicona i al marxar observes la gent que arriba amb les ulleres posades i al temps que ells s’encasqueten aquell estúpid barret que els fa semblar un preservatiu gegant tu marxes més lleuger, més net.

El costumari

La nova oferta d'aquest bazar anomenat precampanya electoral es diu "contracte per immigrants". Amb això es vol que qualsevol immigrant parli la llengua, respecti les lleis, pagui els impostos i segueixi els costums espanyols.

Molta gent encara riu i uns quants encara aplaudeixen en silenci aquesta iniciativa, no ens enganyem, com deia un amic meu "Fumar, beber y pegar a la mujer, deporte nacional". I si no, només cal llegir els diaris.

Aquests que aplaudeixen en silenci no es paren a pensar en les dificultats que té una ximpleria així, en aquesta Espanya "plural" on tothom mira d'escaquejar-se i pagar el menys possible, o sigui, es dona un gran exemple als nouvinguts. Del tema llingüístic ni parlo, només recordo aquell vell lema "Una grande y libre".

Respecte als costums la cosa ja fa riure, que els farem fer, ¿menjar pernil i gaspatxo als musulmans?, ¿que vagin als toros?, ¿que aprenguin a ballar sevillanes?. Jo sóc partidari de que el compliment de costums sigui autonòmic, o sigui, que a Andalusia mengin pernil i aqui pa amb tomata i butifarra. A la Comunitat Valenciana paella i a Euskadi bacallà al pil-pil.

Ara seriosament se'ls pot fer estudiar el Costumari Catala d'en Joan Amades i fer un examen. I després passar llista a les principal cel·lebracions per veure si compleixen!!!

Suposo que d'aquesta quedaran molts bons acudits (el d'avui a la Vanguardia és genial) com aquells de l'època en que Jordi Pujol no feia res més que inaugura escoles i diuen que en una saludava un noi magrebí quan aquest li va preguntar "Senyor President, ¿jo sóc català?". Diuen que Pujol li va respondre "¿Tu on has nascut? ¿A Catalunya? Doncs llavors ets català". El nen es va marxar feliç cap a casa i quan a la nit veu al seu pare li diu "Pare, sóc català". Com a reposta el pare li deixa anar un clatallot i el nen marxa plorant i diguent "Ostres, no porto ni un dia com a català i ja tinc problemes amb aquests immigrants."

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món, i com en altres ocasions,és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris. Tot i com deia algú que no recordo ara, ja només en el mateix viatge hi ha un gran premi.
Aquest és el fragment que em correspon:

14. Trenta-nou anys m’ha costat aprendre que les mentides no s’amaguen; s’enterren.

Anobii.com

No sóc gaire amic del facebook. En realitat hi figuro però hi agafo mareig perquè hi ha tantes opcions que tindria que dedicar tot el dia a navegar-hi per treure-li suc. Em resulta útil per consultar algun grup, cosa que abans es feia apuntant-te a un foro de discusió (i la gent es pensa que aquests ara han inventat la sopa d'all) , i poca cosa més.

L'altre dia, quan visitava el Weblog de Miquel Soldevila, em vaig trobar que recomanava la xarxa social de anobii.

Em vaig apuntar i la veritat es que em resulta molt útil. A casa tinc una base de dades en construcció amb els llibres que tinc en propietat, a la web tinc un bloc amb els llibres que m'han agradat i recomano, i ara tinc una base de dades pública on tothom pot veure tot el que tinc i/o he llegit. Amb opcions diferents com poder puntuar, penjar comentaris, recomanar a amics, crear llistes de desitjos, i un munt de possibilitats per explorar ja que de moment encara estic introduïnt llibres...

Bé, per una rata de biblioteca com jo diguem que és tota una eina interesant i d'utilitat. Si et vols apuntar ens trobaràs com a Msolde (Miquel Soldevila) i contaboy (Jordi Gonzalez) i amb un sol clic podràs veure que llegim, que hem de llegir i si t'interesa afegir els nostres llibres a la teva lleixa.

L'any Rodoreda

Com suposo que molts ja sabreu, aquest any s'ha declarat l'any Rodoreda. Amb això es vol revitalitzar l'obra de la nostra autora més universal en el centenari del seu naixement i 25 aniversari de la seva mort.

No només les institucions es volen afegir a l'homenatge sinó que les editorials preparen reedicions de les obres complertes, i alguns blocaires ens afegim en un humil homenatge a la seva obra fent senzills post recordant-la.

Ara, en Jesús M.Tibau vol fer un homenatge aprofitant el proper joc literari del seu bloc juntament amb la col·laboració de molts altres blocs. Dimecres trobare-ho al seu bloc i en aquest la manera de participar en aquest joc amb fabulosos premis.

Juju de Siouxsie & The Banshees

Ni avui era el moment, ni volia fer un post de música però és que anava a canviar el nen, que com de costum s'havia fet caca, i mentrestant cantava jo la cançó de Lennon-McCarthey "Dear Prudence" ... the sun is up, the sky is blue, is beautiful... quan m'han entrat ganes d'escoltar la versió de Siouxsie & The Banshees. Versió que em fascina pel seu video que em té enganxat des de la meva adolescència...

La questió es que quan estava cercant el CD he acabat triat un altre de Siouxsie perque feia molt que no l'escoltava i ja no recordava ni com feia (ja és quelcom habitual en mi aquests canvis d'opinió). Llavors quan he possat la primera cançó (i gran hit), "Spellbound" imagineu-vos la meva sorpresa quan el nen agafa i es possa a ballar com un desesperat (quan fins ara mai havia ballat).

Ara la desesperada és la mare ja que diu el nen li està agafant les mateixes desviacions musicals que el pare...

From the cradle bars
comes a beckoning voice
it sends you spinning
you have no choice......
You hear laughter
cracking through the walls
it sends you spinning
you have no choice
Following the footsteps
of a rag doll dance
we are entranced
Spellbound
And don't forget
when your elders forget
to say their prayers
take them by the legs
and throw them down the stairs
When you think
your toys have gone beserk
it's an illusion
you cannot shirk
you hear laughter
cracking through the walls
it sends you spinning
you have no choice
Following the footsteps
of a rag doll dance
we are entranced
Spellbound

Canviaràs el teu Sistema Operatiu (SO) ?

Fa uns dies veia en un foro tot de gent disposada a no canviar mai A Windows Vista ja que aquest malbaratava molts recursos i en canvi XP funciona bé.

La meva resposta va ser que XP no sempre ha funcionat bé, i que Vista no consumeix recursos si desactives totes les tonteries del interface gràfic. El que passa es que llavors Vista es comporta com un XP paranoic per la seguretat i el copyright.

Amb el temps he aprés que Microsoft, que em tenia fascinat amb els seu MS-DOS, no ha fet mai res original. Sempre ha comprat i copiat tot el que ha pogut (ara van per Yahoo). DOS el va comprar i modificar, Windows ha estat sempre una variant del SO de Apple, el famós NT de Windows no és res més que un plagi de Unix i així fins als nostres dies.

Recordo que em va costar passar de DOS a Windows 3.1 ja que DOS era més estable, vaig fer el salt directament a W95 el que em va obligar a comprar un ordinador nou, em va costar passar de W95 a W98 ja que aquest últim era molt fàcil de hackejar. Vaig fer una breu trajectoria per W2000 renegant del senyor Gates ja que el canvi de programari va significar canviar d'ordinador però possats a fer el salt vaig saltar directament al, llavors molt temut i despreciat, WXP.

XP ha passat ja una SP2, o sigui, dues actualitzacions fortes, el que el converteix , com tots els SO Microsoft que ho han fet, en un SO molt estable. Vista per mi no té cap atractiu i més després que hagi descobert el fabulós mon de Ubuntu.

Aquest és un SO de la familia de programari lliure Linux. Està en català, es gratis, té molt programari, és fàcil de configurar i per molts dels usuaris normals d'ordinador té serveis més que suficients incoporats sense tenir que recorrer a la pirateria de programes. A més, amb uns quants add-ons et queda un SO que fa més tonteries que Vista sense gairebé consumir recursos.

Arribats a aquest punt m'agradaria recordar-vos que, si be tenir un CD amb musica piratejada no està tipificat com a delicte, tenir programari instalat al ordinador o en suport informàtic sense la corresponent llicència és delicte i està penat amb multes i fins i tot presó.

No voldria despedir-me sense un record cap al millor, i més car, programari mai vist. Si, em refereixo al programari de la casa Apple. Qualitat, disseny, innovació, estabilitat... i preus astronòmics, perquè negar-ho... són els Ferrari de la informàtica.

Normalment el personal que coneixo que té un d'aquests o és un profesional que li agrada i li treu suc o és un snob amb ganes de fardar. La resta de mortals ens conformen amb la còpia de Windows que ens instal·lan amb el PC o ens dediquem al programari lliure.